Pablo Álvarez
Jo seré president, afirmava convençut Pedro Sánchez a qui volia escoltar-lo. No n’eren gaires. Corria l’estiu del 2014 i ni tan sols havia tingut temps d’adaptar-se al despatx de secretari general del PSOE, d’anyenc interiorisme i aparença inanimada.
Aquella declaració d’intencions es va complir, tot i que abans va haver de passar per la primera estació del seu viacrucis polític i personal. Dos anys després, empès pels seus propis companys de partit que no compartien la seva estratègia, va abandonar el càrrec advertint, com el general McArthur al deixar les Filipines, que tornaria. I així també va ser. La promesa no li va evitar el dolor i el dubte que el van portar a un temps de reflexió com el que s’està prenent aquests dies. Es va escapar llavors als Estats Units, coincidint amb les eleccions que van donar la victòria a Donald Trump i entenent el missatge, va tornar i es va posar en marxa, com s’havia compromès fins a aconseguir la seva aspiració.
El que va venir després es recorda profusament aquests dies. La seva lluita permanent contra els elements, la fortalesa de l’esperit ara torbada i l’aflorament de raons del cor que algunes raons polítiques no entenen, demostren que un somni no es fa realitat per art de màgia, sinó que comporta sang, suor, llàgrimes i resistència.
Ho sap bé Pablo Álvarez Fernández (Lleó, 1988), que s’acaba de graduar en l’Agència Espacial Europea, i s’ha convertit en el tercer astronauta espanyol de la història. Veure la seva cara de felicitat i escoltar l’entusiasme amb el qual explica la contundència dels seus entrenaments i l’exigència de la seva concentració ajuda a entendre que s’hagi obert camí entre més de 22.000 candidats que, com ell, aspiraven al més semblant a aconseguir el somni impossible. Amb tot, aquí el tenim. A l’espera que li assignin una missió i poder emprendre el vol real que substitueixi les moltes hores de simulacres. Serà llavors quan el nen que volia tocar les estrelles haurà de demostrar el que ha après a