Mans brutes
De camí a casa després del funeral d’un familiar, el cap de l’oficina del districte de Jbeil de les Forces Libaneses, a la costa nord del Líban, una zona predominantment cristiana, va ser detingut per quatre homes i assassinat quan suposadament intentaven robar-li l’automòbil. Després, el seu cos i el seu cotxe van ser traslladats a Síria, d’on són els atacants. Quan es va anunciar la seva mort, 24 hores després de la desaparició, el seu partit va qüestionar immediatament la versió oficial dels fets compartida per l’Exèrcit libanès.
Llavors, els seus seguidors el van seguir. Desenes d’homes a Jbeil, nom àrab de la ciutat de Biblos, en barris cristians de Beirut i en altres municipis del Mont Líban al voltant de la capital libanesa van sortir a la caça de sirians. «Les Forces Libaneses volen deixar que el seu poble carregui la ira contra alguna cosa i els sirians són un blanc fàcil a causa de la total falta de protecció que tenen de l’Estat libanès», afirma Wadih al-Asmar, president del Centre Libanès de Drets Humans. «Des del principi de la revolució a Síria, els ciutadans van fugir al Líban. El seu govern, però, no va idear cap estratègia per gestionar tot aquest flux de persones que depenia i continua depenent d’organitzacions internacionals o locals», explica aquest a diari.
Bocs expiatoris
Enmig d’una de les pitjors crisis econòmiques del món des de 1850, segons el Banc Mundial, els sirians al Líban s’han convertit en el boc expiatori per excel·lència. Gran part de la societat libanesa prefereix culpar-los de tots els seus mals –de la pobresa, del corralito als bancs, de la devaluació de la moneda en més d’un 90%, del deteriorament dels serveis públics, de l’èxode de la població–, abans que assenyalar els líders polítics instal·lats en la corrupció que ells mateixos han votat i han mantingut en el càrrec des del final de la Guerra Civil. «Els partits polítics al Líban utilitzen els sirians com una arma política, a la qual culpen de tot», denuncia Al-Asmar. ¿Tan poc apreciem els valors que ens ha proporcionat el període de prosperitat més gran per validar els diferents apòstols del caos que es van succeint? Als EUA, far de la democràcia liberal, la defensa de Donald Trump argumenta que un president té immunitat si necessita ordenar un cop d’Estat o fins i tot si mata un rival.
Mentre el Tribunal Suprem debat en comptes de jutjar l’expresident, la democràcia s’escorre en la demora dels terminis i el republicà aprofita la plataforma per anar guanyant adeptes, en comptes de posar en evidència la seva intenció d’alterar els resultats electorals i animar a l’assalt al capitoli després. Amb el missatge instal·lat que la democràcia és corrupció, les eleccions seran un referèndum a favor o contra Trump, exactament el que buscava perquè la política porqueria torni a la Casa Blanca.
No és un fenomen aïllat. Oxigenada, l’extrema dreta avança per mig món. Fixem-nos en Benjamin Netanyahu a Israel, líder del pitjor supremacisme d’aquest segle, amb una narrativa, salvant distàncies, molt semblant a la que utilitza Putin per sotmetre Ucraïna. El pitjor és que aquestes proclames excloents ja controlen el cor d’Europa. Més que les urnes, el que avui porta els dirigents al poder és crear una narrativa plena de mitjanes veritats, de calúmnies i d’insults, com a Espanya es produeix amb Manos Limpias, l’associació feixista que reconeix que interposa demandes, encara que sigui amb mentides.
Xarxa d’espies
A Europa, l’últim escàndol ha arribat d’Alemanya, on al partit de l’extrema dreta AfD, que remena els racons de la informació porqueria, se li ha obert una bretxa per on ha començat a fer pudor. Entre els seus responsables s’està descobrint una xarxa d’espies que treballen per a Rússia i la Xina, tot un senyal de l’amenaça que ens se’ns acosta i del finançament que reben. L’únic consol és que això comenci a ser el començament del final, abans que aquests apòstols del caos, la majoria amb les mans brutes, alguns tacades de sang, ens tornin al pitjor dels passats.
Molts libanesos culpen els sirians de tots els seus mals: de la pobresa al ‘corralito’ de la banca