«Feia falta un Doctor Who per a aquests temps moderns»
Russell T Davies ha sigut un dels més savis renovadors d’una figura en permanent canvi: Doctor Who, aquest Senyor del Temps que fa sis dècades que viatja per l’univers i les èpoques a la recerca de desemparats per ajudar, gairebé sempre amb algun acompanyant no menys carismàtic. El creador del mític drama gai Queer as folk o, una mica més endavant Years & years i It’s a sin, es va encarregar de reviure la sèrie el 2005 i va acabar llançant amb ella a l’estrellat David Tennant, el Desè Doctor, el més estimat pel públic. Després d’un temps sense escriure guions de la franquícia, reprèn ara els comandaments de la TARDIS per a uns nous episodis acabats d’estrenar a Disney+.
— El secret de la longevitat de Doctor Who arrela en la naturalesa del seu protagonista, que pot encarnar-se en un altre cos quan mor. ¿És la solució ideal per fer la sèrie de ciència-ficció més llarga de la història segons el llibre Guinness dels rècords?
— És una cosa increïble. I no crec que cap al 1963 s’adonessin de la brillantor del concepte a què estaven donant forma. No devien ser conscients del potencial de la sèrie per reinventar-se a si mateixa.
— Parlem de, segurament, el personatge més fluid en la història de la televisió. I aquesta fluïdesa s’estén al gènere. ¿Diria que és de gènere no conforme? ¿De gènere fluid? ¿O només és un extraterrestre més enllà de qualsevol categoria?
— És la persona més educada que existeix. De manera que si algú vol considerar-lo un extraterrestre, estarà d’acord amb això. I si algú el considera no binari, també acceptarà aquest qualificatiu. Però aquesta qüestió no és una gran preocupació de la sèrie. Estem tots molt submergits en la discussió sobre les polítiques de gènere, una cosa que em sembla important i per la qual lluito dia i nit, però aquesta és abans que res una sèrie d’aventures, un espectacle que pot disfrutar algú de 60 anys o de 6.
— Tampoc la raça és constant en el personatge. ¿Va ser sempre la idea comptar amb un actor negre per a aquesta nova temporada? ¿O només van buscar la millor opció possible?
— Vam tenir en compte gent famosa, gent nova, homes, dones, gent blanca, una persona no binària... Hi havia de tot. Des de fora hi havia la percepció que era el moment d’un Doctor negre, però nosaltres només anàvem a la recerca de la millor opció possible. I quan veus entrar per la porta Ncuti Gatwa, es dissipen tots els teus dubtes.
— Ha dit que volia un heroi que «sentís més», que fos més obertament emocional.
— Tracto amb molts estudiants en el meu dia a dia, com a mentor o orador, i després de la pandèmia vaig començar a veure molts canvis i a preocupar-me per la salut mental dels joves. Són més delicats, més fràgils. El fet positiu és que també són més oberts parlant de les seves emocions. Si no se senten bé, no ho oculten. Feia falta un Doctor Who per a aquests temps moderns, que tingués un espectre més ampli d’emocions i que no fos tan subtil al mostrar-les.
— Amb els especials del 60è aniversari es va mirar de donar una nova sortida, una mica més carinyosa, a una antiga acompanyant, la Donna Noble de Catherine Tate. Aquests episodis semblen incloure menys referències al passat.
— Soc un fan de tota la vida, però vull avisar, sobretot als nous espectadors espanyols, que és possible veure aquesta nova sèrie sense preocupar-se pel passat, pels seixanta anys anteriors. Jo tinc 61 anys i no em preocupo pel passat. No ho fem.
— Els especials citats tenien una sensibilitat molt queer: el Doctor el posava Isaac Newton (Nathaniel Curtis) i vèiem el Joguinaire (Neil Patrick Harris) fer un enorme ball amb Spice up your life, de Spice Girls. Els nous episodis són també acolorits.
— És la meva manera d’escriure, és com veig el món. El 1999 vaig inventar la sèrie Queer as folk, que va ser, si se’m permet dir-ho, un punt i a part en la representació queer a la televisió. Moltes vegades es posa aquesta etiqueta a Doctor Who, però quan tens 6 anys, ets incapaç de veure tot això. Els adults creiem que aquesta és una sèrie per a adults, però per a mi és important que els nens puguin veure-la sense pensar en aquestes qüestions per un segon.
«Aquesta és, abans que res, una sèrie d’aventures que pot disfrutar algú de 60 anys o de 6»