Basat en un crim real
La minisèrie El caso Asunta, amb la versàtil actriu Candela Peña en el paper protagonista, s’ha convertit en la més vista de Netflix. El producte agrada i enganxa, com totes les històries basades en crims reals. Ja saben, Rosario Porto i Alfonso Basterra, un matrimoni gallec, de classe mitjana alta, va adoptar una nena xinesa i va portar una existència normal –signifiqui això el que signifiqui– fins que se’ls va trencar l’amor. La cria va començar a destorbar-los. Després de la troballa del cadàver de l’Asunta, de 12 anys, en una pista forestal, els pares adoptius van ser condemnats a 18 anys per haver sedat i asfixiat la nena.
Sembla que la sèrie reprodueix els fets amb bastanta fidelitat i convida l’espectador a resoldre el trencaclosques i, sobretot, a introduir-se en els racons foscos de la ment humana.
L’èxit del true crime es basa just en això, en l’acostament a l’inaccessible, a intentar desbrossar l’enigma de per què una persona com el veí del cinquè comet un assassinat tan atroç. ¿En seria jo capaç? Sentir una gelor a l’espinada i després quedar-se arrupit al sofà, creient el teu petit món sa i estalvi.
En la classificació de Netflix el segon lloc l’ocupa El Rey del Cachopo, un documental sobre César Román, el cuiner que compleix condemna per la mort i esquarterament de la seva exparella. També s’han produït (o estan en marxa) sèries i documentals sobre el crim de la Guàrdia Urbana, les nenes d’Alcàsser, l’assassí de la Baraja i el cas Rodolfo Sancho. Un autèntic boom a causa de l’esgarrifança i al fet que aquestes plataformes, en la societat de l’entreteniment 24 hores al dia, necessiten de continu paletades carbó a la caldera, i els crims reals venen amb el guió ja fet, embolicats amb el llaç i la cel·lofana del morbo.
No obstant, algú ha demanat una pausa: Patricia Ramírez, la mare de Gabriel Cruz, el nen de 8 anys assassinat per Ana Julia Quezada, la que era nòvia del seu pare. La Patricia suplica que no es permeti rodar un documental sobre la mort del seu fill, en el qual estaria participant l’assassina confessa des de la presó de Brieva (Àvila), el mateix presidi on es va suïcidar la mare de l’Asunta.
El debat, doncs, està exposat sobre la taula amb tota la seva cruesa: ¿s’han de posar límits al true crime? El gènere el va inaugurar Truman Capote amb una gran novel·la A sang freda (1966), a l’èxit del qual va contribuir sens dubte l’ajusticiament a la forca dels dos homes que van massacrar la família de grangers. En realitat, tot és susceptible de ser explicat, i a Espanya hi ha la llibertat de creació artística. El quid de la qüestió rau en el com del relat i el per a què. Aquí són les plataformes i els guionistes qui han de traçar les seves pròpies línies vermelles. Sens dubte, burxar en la ferida incurable d’una mare, violentar el seu exprés desig, no sembla la targeta de presentació més atractiva per a una sèrie. Però fa temps que els senders es bifurquen en racons estranys.
Burxar en la ferida incurable d’una mare, violentar el seu exprés desig, no sembla la targeta de presentació més atractiva per a una sèrie
Olga Merino és periodista i escriptora