«La vam guanyar i, quan vam tornar, ningú ens esperava»
El Barça va aixecar la seva primera Copa de la Reina de futbol fa 30 anys. Demà, a Saragossa (19.00 h, La1) contra la Reial Societat, les jugadores blaugrana poden coronar-se per desena vegada. Només han passat tres dècades, però la realitat de l’equip no podria ser més radicalment oposada. On ara apunten tots els focus, el 1994 ningú hi mirava.
Després d’una bona temporada, el Barça es va plantar a la final de la Copa de la Reina el 26 de juny de 1994 davant l’Oroquieta Villaverde de Madrid a Las Rozas, a l’estadi de Navalcarbón. Les blaugrana no eren favorites. «Ningú apostava per nosaltres. Teníem un bon equip i havíem fet molt bona temporada, però jugàvem contra l’Oroquieta. Eren les favorites.
Reclamen el seu lloc en la història igual que, tot i que tard, l’han tingut les pioneres del futbol femení blaugrana. Elles van recollir el testimoni de les primeres jugadores i es van coronar per primera vegada campiones de la Copa de la Reina el 1994. Ara recorden aquesta gesta.
Vam tenir la sort, el talent i l’esforç i vam guanyar», explica África Ocaña, una de les golejadores de la final.
«Als cinc minuts de començar el partit em vaig fer mal a la cama», recorda Roser Serra, portera, que va ser clau per coronar-se com a campiones. «No podia xutar. Era una ruptura fibril·lar, però vaig aguantar tot el partit. Ens vam avançar en el marcador fins a anar 2-0, però elles van aconseguir posar el 2-1. A falta de cinc minuts per al final, en el temps afegit. Estaven en el nostre camp tota l’estona i ens van xiular un penal en contra. No podíem amb la nostra ànima. El va xutar Mari Mar Prieto [la millor jugadora d’Espanya d’aquell moment], que jugava amb mi en la selecció. Tenia claríssim per on el xutaria i el vaig parar. Es van tirar totes a sobre meu per celebrar-ho, però la pilota va anar a córner, i jo: ‘¡No! ¡Fora! ¡Que és córner!’», explica entre rialles la portera, que va evitar així la pròrroga. Dues accions després, la col·legiada va assenyalar el final del partit i el Barça va aixecar la seva primera Copa de la Reina i el seu primer títol nacional.
«No va canviar res»
Després de la cerimònia de coronació, el Barça va agafar l’autocar de tornada. «Quan vam arribar no ens esperava ningú. Vam tornar i l’endemà s’havia d’anar a treballar. Era un dia normal i corrent», comenta l’África. Després d’un parell de dies, l’expresident blaugrana Josep Lluís Núñez les va rebre com a les flamants campiones, van presentar el trofeu al Camp Nou abans d’un partit de l’equip masculí i van ser rebudes al Palau de la Generalitat. Així van ser els primers passos d’un equip que vivia el futbol com un hobby, malgrat la corona. «Vam guanyar la Copa i tampoc va canviar gaire la cosa. De fet, crec que el trofeu el va tenir Núria Llansà [pionera del femení en els seus inicis] a casa seva fins que l’hi va demanar el Barça. L’acta la tinc jo a casa, de fet. El Barça la volia per al museu, però jo no vull donar l’original. Els vaig dir que en fessin una còpia», confessa l’exfutbolista.
Han passat tres dècades i només els colors es mantenen. «Era tot amateur, res a veure amb el que hi ha ara. Jugàvem perquè ens agradava el futbol, era la nostra afició. Independentment, cada una tenia la seva feina o estudiava. En aquella època entrenàvem en els camps de terra que hi havia al voltant del Camp Nou. Jugàvem la lliga nacional i els divendres, després d’entrenar, agafàvem l’autobús i ens en anàvem on tocava. Ens quedàvem en albergs o hostals», relata la Roser. «Per als entrenaments, cadascú venia amb la seva roba i les seves coses. Per als partits, la Núria tenia l’equipament. Ens la donava, jugàvem i quan acabàvem, la ficàvem a les bosses i se l’emportaven a rentar», afegeix l’África.
Les condicions de les futbolistes han evolucionat, en part, gràcies als grans de sorra que s’han anat sumant pel camí. «Ens
«Ningú apostava per nosaltres. Vam tenir la sort, el talent i l’esforç», explica África Ocaña «Els divendres, després d’entrenar, anàvem en bus on tocava», explica Roser Serra
sentim oblidades. Sempre es parla de les pioneres. Cada any van convidades a la final de la Champions. Nosaltres demanem que tinguem un mínim reconeixement. Les generacions que som al mig no estem tan reconegudes. Quan va començar el boom, em sentia malament perquè en elles se centrava tot i s’havien oblidat de nosaltres. Ara em sento molt orgullosa d’elles i del gra de sorra que hem posat», confessa l’África Ocaña. La Roser, com la resta de les seves companyes veu amb orgull com ha anat evolucionant. «Gràcies a nosaltres i a les que van ser-hi abans, el futbol femení és on és. A les pioneres que van picar molta pedra. Les futbolistes d’ara també han aconseguit molt i han obert moltes portes per a les que ara pugen».