La gran estafa dels falsos manyans
Si vostè desitja que li robin còmodament a la seva llar té dues opcions: 1) Esperar que violin la seva casa uns lladres; 2) Prendre la iniciativa i buscar a Google el sintagma «manyans 24 hores» i trucar al telèfon que aparegui en el primer link. He viscut les dues experiències i tenen alguna cosa en comú: et sents culpable.
Recordo quan els lladregots van visitar el meu pis de l’avinguda de Mistral. Vaig obrir la porta i quan vaig veure el menjador com un territori bombardejat (discos, peluixos, llibres escampats per terra) vaig pensar: «Miqui, has de ser més ordenat». Vaig trigar uns quinze segons (durant 10 em vaig culpabilitzar del desordre) a adonar-me que m’havien entrat a casa.
Un altre tipus de culpa em va envair en el segon cas: la de qui se sent idiota. Hem oblidat la clau dins de casa, penjada al bombí, així que no hi podem entrar. Allà estic forcejant amb el pany, amb un 10% de bateria al mòbil i els meus fills de dos i cinc anys fent-se pipí. Actuo amb una barreja prodigiosa d’economia de moviments i rapidesa mental: els envio amb els meus pares a un bar, mentre els dic: «Tranquils, jo m’ocupo» (amb la suposada diligència de Papa Pig, que després sempre és malaptesa).
Tinc contactes. Vaig poder ser periodista d’investigació. Em sé moure en aquest tipus de situacions. És a dir, poso «manyans Barcelona 24 hores» a Google. I truco al primer. Em diu que en 20 minuts ve. Baixo i m’encenc un cigarret, quan veig arribar el paio. Em fa firmar un document segons he rebut la visita. El firmo i gairebé li escric una floreta com si el presumpte manyà fos un lector per Sant Jordi: «Amb afecte, Miqui».
El paio em diu que tardarà cinc minuts. Truca a la seva empresa i m’arriba el pressupost al mòbil. L’obro confiadíssim. I veig la xifra: «1.052 euros». «Crec que sobra un zero», li dic, pensant en 152. No, en realitat sobra un tonto en aquest món. Es diu Miqui. Soc jo.
En aquell moment tinc un 5% de bateria, dos nens cabotejant com borratxos en un bar i aquesta factura davant. Ah, també tinc ganes d’orinar, ara. Amb aquest 5% (ara, 4%) truco a la meva dona: «Ni se t’acudi pagar. Quina estafa».
Òbviament, com li passa a Peppa Pig, resol la situació, trucant a l’assegurança. Abans he hagut d’escoltar la telefonista de l’empresa dient-me que he firmat un document i que em poden demandar (aquest demandar sona tan fiable com un d’entonat a Sálvame, però m’ho crec igual).
És un consol saber que no ets l’únic idiota. Ahir, per fi, vaig llegir un reportatge firmat per Patricia Gosálvez a El País on revelava tota aquesta màfia de falsos manyans: entre altres pràctiques, inverteixen una pasta perquè el SEO els posicioni molt a dalt a Google i poder estafar els que els truquen en dificultats.
És famosa la frase de Brecht: «Què és robar a un banc comparat a fundar-lo». Podria afegir-hi: «Què és un lladre de cases comparat amb el fals manyà que te l’obre». Veig una cosa simbòlica en els manyans estafadors i les seves tarifes: són una metàfora del preu de la vivenda (una mitjana de més de 1.500 euros al mes) que impedeix a molts barcelonins entrar en un pis. Perquè va venir un manyà honest, que cobria l’assegurança, i davant la mirada sorpresa dels meus fills va fer el mític cop de targeta (flís) i, a preu raonable, va obrir la porta en vuit segons. Des d’aleshores el meu fill ens fa tancar amb doble clau cada cop que hi entrem. Direu que l’aterreix que hi entrin lladres, però crec que té por (és més llest que el seu pare) dels falsos manyans.
Miqui Otero és escriptor