El camí de la guerrera
‘Furiosa: de la saga Mad Max’
Des d’un punt narratiu, i per la seva pròpia naturalesa, les preqüeles són una cosa innecessària. Furiosa: de la saga Mad Max, sense anar més lluny, és el relat dels orígens d’una heroïna que probablement no ho requeria; al cap i a la fi, tot el que necessitàvem saber sobre el passat d’aquesta ferotge guerrera de carretera quedava dit a Mad Max: fúria a la carretera, amb la mirada que Charlize Theron deixava veure a través d’una màscara de greix mecànic, el cap rapat i el braç metàl·lic. Tot i que, com la nova pel·lícula demostra de manera irrebatible, el que és superflu no és incompatible amb el que és apassionant, increïble i al·lucinant.
Furiosa es podria definir com una successió de relats entrellaçats que recorren el violent procés formatiu que experimenta la seva protagonista –en aquesta ocasió encarnada amb solidesa per Anya Taylor-Joy– mentre diversos senyors de la guerra competeixen per aconseguir el control del territori. Transcorre al llarg de 15 anys, durant els quals ella és testimoni d’innombrables horrors, suporta brutals vexacions i acumula set de venjança, i per a això maneja amb fluïdesa el llenguatge de les epopeies, i es mostra aïrada per la misèria humana però també disposada a donar espai a l’esperança.
Mentrestant, si bé no té l’economia narrativa i l’energia endimoniada de Fúria a la carretera –essencialment una carrera d’anada i tornada de camí cap a la llibertat–, Furiosa
George Miller (Estrena: 23/5/2024)
va ben servida de la resta de qualitats principals que un busca en una pel·lícula de la saga Mad Max. Al cap i a la fi, aquí els moments estel·lars continuen sent escenes d’acció desbordants d’intensitat dement i compostes de coreografies impossibles, un disseny de producció obsessiu i acrobàcies suïcides que involucren més d’una dotzena d’actors que escapen i es persegueixen amb automòbil o motocicleta o a bord d’algun vehicle per al qual no existeix nom, violant flagrantment les lleis de la física tot i que, això sí, impulsats tant profundament per la lògica visual com per la recerca de l’espectacle. Amb Furiosa, per tant, George Miller torna a demostrar que ningú explota el potencial cinètic del cine amb tant ímpetu i tanta alegria com ell.
Furiosa podria haver aprofitat el seu més que generós metratge, pràcticament dues hores i mitja, per endinsar-se en els personatges i les relacions que mantenen entre si en lloc d’acontentar-se de deixar clar que, sí, Furiosa és una heroïna imparable disposada a donar el que es mereix a l’home majorment responsable del seu trauma, el dement Dementus (Chris Hemsworth); així mateix, els que esperin obtenir del film un devessall d’adrenalina similar al proporcionat per la seva predecessora se sorprendran pel constant passar d’accelerades i frenades que el seu ritme imposa, i que no fa sinó demostrar la negativa de Miller a convertir la nova pel·lícula en un cínic exercici de reciclatge d’idees a la recerca del màxim benefici comercial. I, tot i que sens dubte Furiosa no assoleix la grandesa de l’obra mestra que succeeix, tampoc es manté a la seva ombra. Les dues pel·lícules s’enriqueixen l’una a l’altra.