«Bildu hauria de dir que no hi ha dogma que justifiqui morts»
Els 80 no només van ser els temps gamberros de la movida madrilenya i la nostàlgica EGB. A Euskadi es desenvolupava una guerra bruta entre el terrorisme nacionalista i el terrorisme d’Estat mentre els joves sucumbien a la seducció de l’heroïna i els seus pares es quedaven sense feina a cop de la reconversió industrial. Aquell va ser l’hàbitat de la Tigresa, llegendària etarra, que va complir condemna, se’n va penedir formalment però no del tot i de qui, de moment, als seus 60 anys, es desconeix el seu parador. Segons Usón: «No li interessa tornar a les notícies».
— Aquest llibre podria formar una trilogia amb El asesino tímido i amb La hija del Este.
— Sí, els tres són històries que hibriden realitat i la ficció, amb fets i personatges reals relacionats amb moments històrics significatius.
— ¿La idea era posar el focus en les dones que van viure aquests fets i van ser menystingudes pel relat oficial?
— No és una cosa que faci intencionadament, però sí. Quan començo a escriure un llibre no em plantejo fer-ho sobre la guerra de Bòsnia, la Transició o els anys de plom al País Basc. Són més aviat els personatges vinculats a aquells moments en els que m’he volgut aprofundir. En aquests llibres hi ha tres dones, les dues primeres són víctimes, Ana Madlic i Sandra Mozarowsky, i en aquesta ocasió he posat el focus en una victimària, Idoia López Riaño.
— ¿Per què li va interessar? ¿Com va arribar a ella?
— Vaig llegir un article a la premsa. Jo amb prou feines la recordava. Però ho vaig comentar amb amics de la meva edat i quan esmentava que era la Tigresa, ells se’n recordaven perfectament, ja que era una dona molt guapa i alhora molt letal. Un còctel explosiu per construir un mite.
— El seu sanguinari balanç va ser 23 morts als 23 anys.
— Això és el més real del seu retrat, tot i que ella només va arribar a reconèixer dos assassinats. El mite es construeix a partir de moltes històries, que realment no sé si són veritat o mentida: com que quan estava en el comando Madrid, no contenta amb anar posant bombes, s’escapava a les discoteques, o que es va posar a mirar una botiga de moda just en el moment en què havia d’estar de vigilància. Se la titllava de menjahomes i d’indisciplinada, cosa que, d’altra banda, adoba els caires masclistes amb què se la va dibuixar en els mitjans. Per començar, l’anomenaven La Tigresa, quan el seu nom de guerra era Margarita.
— Hi ha una clara vinculació d’aquesta novel·la amb La hija del Este i és la idea de com ens modela la societat en la qual hem crescut.
— En aquest cas, té a veure amb l’adhesió infrangible a un dogma nacionalista que no només et permet trencar l’imperatiu moral, religiós i legal del no mataràs, sinó que a més t’exigeix que si de veritat ets un patriota també has d’estar disposat a matar per això. Tota una aberració. Si he tornat a escriure sobre això és perquè continuo sense entendre-ho.
— ¿També és per a vostè una forma d’entendre els anys 80, els de la seva joventut?
— Jo no soc basca, però tinc un avantatge davant un jove escriptor basc i és que conec perfectament com es vivia llavors. A més, ETA va ser molt generosa amb nosaltres els catalans i ens va regalar uns quants atemptats que van culminar en el d’Hipercor. En aquells anys sempre t’acostaves a una comissaria o una caserna de la Guàrdia Civil amb por.
— ¿Ha sigut difícil fer un retrat d’Idoia López Riaño més enllà de l’estereotip? Quan acabes la novel·la, ella continua sent un misteri.
— Sí, però això és el que m’agrada. Com més em documento, més difícil em resulta arribar a certeses. D’ella sempre s’ha parlat malament i el seu retrat sempre l’han fet els homes. El que va fer no té disculpa. Però no puc ocultar que els terroristes entenien aquells assassinats com actes heroics. Les paraules importen i ella no parlava d’assassinats. Idoia es considerava una idealista que va matar per amor a la pàtria basca. Solia dir que no tenia res personal amb les seves víctimes. Aquestes eren, precisava, únicament un símbol, l’encarnació de l’enemic. Res d’això atenua el terrible dels seus actes, però volia fer un retrat més complex d’ella, més enllà del clixé de la dona fatal.
— L’única manera d’entrar al cap de Riaño va ser l’entrevista, l’única que ha concedit, que li va fer Isabel Pisano.
— Era una entrevista desastrosa que obre un llibre sobre 13 terroristes internacionals. El que més em va interessar d’aquest text és com Isabel Pisano la va a veure, se suposa que amb la intenció de saber per què ha matat, però quan està amb ella, vestida de vint-i-un botó i amb talons vertiginosos, el que li pregunta és: ¿Com es pot viure sense amor a la presó?
«El Govern ha de proclamar que el terrorisme d’Estat és inacceptable» «LaTigresa era una dona molt guapa i molt letal. Un còctel explosiu per construir un mite»
— Diu que això no és ja la banalitat del mal de Hannah Arendt, sinó la frivolitat del mal.
— Això és. El que es pregunta Isabel Pisano és: ¿com és possible que una dona tan guapa sigui a la presó?