Posa fi amb el llibre ‘Subsolar’ (Gigamesh) a la seua trilogia fantàstica ‘Los ojos bizcos del sol’
Emilio Bueso
Raúl Ariza va guanyar el XXIV Premio de Novela Negra Ciudad de Getafe amb ‘Por mi gran culpa’ (Edaf)
afirmen des de la pròpia editorial. Així, podríem dir que Violencia «entra de ple en el mecanisme dels maltractaments, i ens retreu des de la seva aparent intimitat», preguntant-se, i preguntant-nos, quina classe de societat permet aquesta crueltat, i com posar fi a la violència sense participar de les seves lleis. Sens dubte, una obra potent, reflexiva, necessària.
De La tetera de Russell (Reino de Cordelia), de Pablo Sebastiá, hem parlat fa molt poc. En aquesta novel·la, el castellonenc dibuixa una distopia en un país on una profusa evolució tecnològica ha fet perdre llibertats i drets en pro de la comoditat i la seguretat i on els països referencia actuals, com són el nord d’Europa, sofreixen una regressió al fanatisme religiós exacerbat. Així, en un món en el qual la polarització simplement ha canviat de sentit, Sebastiá ens condueix a un procés científic que acaba convertint-se en la cerca de Déu.
D’estil senzill, gairebé didàctic i humor moderat, Pablo Sebastiá Tirado ha aconseguit elaborar una novel·la a cavall entre el gènere negre, amb denúncia social inclosa i la ciència-ficció amb interrogants metafísics.
Que aquest 2020 ha aconseguit ser un «bon any» per a alguns dels nostres escriptors es pot comprovar perfectament amb la publicació —a la fi!— de la tercera novel·la d’aquesta trilogia fascinant titulada Los ojos bizcos del sol i elaborada en la ment d’un dels autors més singulars del panorama nacional, com és Emilio Bueso.
‘Sword & planet’ i novel·la negra Amb Subsolar, que així és com es diu aquest tercer lliurament, posa fi a «1.400 pàgines de ciènciaficció, mol·luscos telèpates i paràsits insolents», com bé remarcava el nostre company d’El Periódico Ernest Alós.
Emilio Bueso continua fascinant amb les seues aventures d’sword & planet’ i una extravagància darrere d’una altra, «amb personatges hilarants com un paràsit luxuriós amb forma de drap i sexualment hiperactiu, un caragol de mar traductora que falla més que Google traduint del tibetà al quítxua, una corpulenta minera no menys activa o un exsiamès que només parla en infinitius, en primer pla».
Tot aquest marc de pura fantasia estrambòtica li serveix a l’escriptor castellonenc —el primer autor espanyol que va publicar Gigamesh, segell que edita l’arxiconeguda Juego de Tronos de George R. R. Martin— per a reflexionar sobre la decadència de les civilitzacions, el posthumanisme i el poder de les grans corporacions. Una bogeria, sí, però una beneïda bogeria.
I de la ciència-ficció i la fantasia ens anem a un gènere més negre i a un autor que poquet a poc va marcant els passos d’una bibliografia coherent, seriosa i amb intencions. Ens referim al benicassut Raúl Ariza i la seua última novel·la Por mi gran culpa (Edaf), obra guardonada amb el XXIV Premio de Novela Negra Ciudad de Getafe 2020.
Resulta sorprenent el fet de ser aquesta la seua primera aproximació al gènere negre, aconseguint a més un reconeixement com el del festival Getafe Negro, potser un dels més importants d’aquesta temàtica en tota Espanya. De Por mi gran culpa, un escriptor com Fernando Marías ja va remarcar que «arrenca amb gran poder, és tota una invitació a continuar llegint a no deixa opció a la mirada lectora», la qual cosa ve a constatar el que ja sabíem d’Ariza, això és, que té ofici, que sap quines són les tecles que ha de prémer per a crear històries que transcendeixen.
De trepidant consideren la història d’aquesta novel·la en la qual el lector assisteix a aquest etern enfrontament entre el Bé i el Mal, plasmat aquí, o més aviat retratat, en aquesta rivalitat absurda entre homes i dones. Ariza el que cerca i aconsegueix és, de manera subtil, compartir una contundent denúncia sobre la violència de gènere; tot això esquitxat d’inesperats salts temporals que ajudaran a desxifrar les raons de la sinistra destinació que els espera als personatges.
És el 2020 un any per a oblidar en molts sentits, sí, però és un any per a recordar que, malgrat tot, els nostres escriptors segueixen al peu del canó, que la literatura que germina per aquí continua guanyant lectors.
=