Un fons per a totes i tots

Blanch*

Qui pot conèixer millor la realitat d’un municipi i les necessitats dels seus veïns i veïnes que el mateix ajuntament? De fet, són les administracions més pròximes als ciutadans i les ciutadanes. I els alcaldes i alcaldesses, els representants de referència de tots nosaltres. Així, amb estes premisses, podríem establir que els ajuntaments haurien de ser les administracions que més recursos disposaren per donar solució als problemes de la seva ciutadania, veritat? No obstant això, no és així, i mai ha sigut així. S’ha oblidat la seua gran funció.

Els baixos pressupostos dels quals disposen els municipis, especialment els més menuts, és la raó per la qual els alcaldes i alcaldesses reclamen més recursos. Així ho van traslladar a través de les federacions de municipis i províncies, i així es va arreplegar en la reforma de l’Estatut d’Autonomia. Exactament, l’article 64, en el seu punt 3, diu que «per a potenciar l’autonomia local, i per Llei de les Corts, es crearà el Fons de Cooperació Municipal de la Comunitat Valenciana». Però estes paraules, es quedaren en això, paraules. Era l’any 1999, i en els successius, el PP mai no va dotar el fons de diners. 0 euros en 16 anys.

No seria fins a l’any 2015, amb l’arribada del Govern del Botànic, encapçalat per Ximo Puig, quan es va donar el vertader impols a este Fons de Cooperació Municipal, al municipalisme, als ajuntaments, als alcaldes i alcaldesses, als veïns i veïnes del nostre territori. Per fi, i gràcies a un govern socialista, la caixa per pal·liar la situació financera de les administracions locals, tenia diners. També cal dir que eixe impols haguera segut major si no haguera estat pel forat de 30.000 milions d’euros deixat pel PP. Un fet que obliga a buscar unes altres administracions per acabar d’omplir la caixa, i que acaben sent les diputacions.

Per resumir, i clarificar, el fons de cooperació municipal és una ajuda, demanada pels mateixos alcaldes i alcaldesses, per disposar de més recursos per atendre els problemes de la gent. Una ajuda incondicional per invertir en allò que es necessite. Enrere queden eixes incoherents ajudes que et deien en què havies de gastar els diners, i que sempre beneficiaven als de sempre. Qui es pot oposar a açò? Qui es pot mostrar contrari al fet que els pobles tinguen més diners per fer escoles dignes, centres de dia, residències, poliesportius, museus, i de fer-ho segons a les seues necessitats? Ningú. A no ser que prime un altre interés, que no siga l’interés general.

Atònit m’he quedat esta setmana a l’escoltar alguns dels arguments dibuixats pel PP en la Comissió de Justícia de Les Corts, on hem acollit la fase de participació ciutadana del projecte de llei d’este fons. Ara bé, m’he quedat atònit, però res m’ha sorprés. Del partit que ha fet del sistema clientelar la tònica general per donar recursos als seus amics, no es pot esperar més.

El fons de cooperació municipal és una amenaça per a ells, per al PP i el seu xiriguinguito de subvencions complaents amb els del seu color polític. Una llàstima, perquè estic segur que, a qualsevol alcalde o alcaldessa que es pregunte, també del PP, et dirà que sí als fons de cooperació, perquè són diners, són recursos per als pobles que milloren la qualitat de vida de les persones. I cap alcalde ni alcaldessa que treballe pel bé dels seus veïns i veïnes pot dir no a estes ajudes.

A este respecte, les diputacions de València i de Castelló estan sent exemple del municipalisme i reconeixement de la majoria d’edat als ajuntaments. Als de l’altra diputació, i a tot el PP, sols cal convidar-los a recapacitar, a què tinguen altura de mires i que comencen a fer política en majúscula, eixa política al servei dels ciutadans i ciutadanes. *Diputat autonómic i secretari general del PSPV-PSOE de la província de Castelló