«Exhibir una marca multinacional de l’esport sobre una panxa cervesera pot suposar un petit gest subversiu»

n’han regalat) un xandall.

Sóc conscient que amb la partenaire no hi hauria una segona trobada, ¡què hi farem!, però és que el segle XXI, a l’igual que el final del XX, són l’apoteosi de la moda d’esport. O, més exactament, la moda de la publicitat de l’esport, que no té res a veure amb aquell vestuari sport dels Kennedy a Cape Code. Ahir, veia un xandall, jo que vaig viure l’adolescència en els anys del plom que foren la dècada dels 80, i veia l’uniforme oficial de massa ionquis coneguts que van desaparèixer. I hui, veig un xandall i veig una altra persona que diumenge i des de la meua terrassa habitual, observe un veí, que en el seu dia a dia va de contestatari, abillat amb unes malles elàstiques i una diadema de tela per al cabell que li donen un aspecte de cantant de videoclip heavy de l’època del Rock & Ríos. Em fa gràcia. Perquè crec que la moda no ha servit —no ha servit mai— per a fer bonic, sinó per a fer feliç. Exhibir, com jo hui, una marca multinacional de l’esport sobre una panxa cervesera pot suposar un petit gest subversiu, però sobretot, és un legítim plaer que l’estètica imperant no entendrà mai.