Va preparar un repertori atractiu, amb nivell i criteri, encara que no fos popular»
L’Orquestra de la Comunitat Valenciana va tornar a l’Auditori de Castelló amb la rectoria de Riccardo Minasi i la col·laboració de la soprano Julia Kleiter. Sempre és ben rebuda la formació de Les Arts, i l’entrada de públic ho va testimoniar. El director italià va preparar un repertori atractiu, amb nivell i criteri, encara que no fos popular per al col·lectiu d’oïdors, amb el comú denominador de la italianitat, vista a través de compositors germànics dels segles XVIII al XX. Si la idea no podia ser més interessant, els resultats no van estar a la mateixa altura.
En l’escena de Berenice de Haydn i en Ah perfido de Beethoven, totes dues amb textos de l’italià Metastasio i cantades en la seua llengua, va intervenir la soprano Julia Kleiter, propietària d’una veu cristal·lina i refulgent, molt rica en harmònics, que va posar de manifest la seua sensibilitat prodigant matisos en diversificats reguladors, portaments i esfumatures. Es notava que la cantant no s’ha sortit en la seua carrera del repertori germànic, tant en l’òpera com en el repertori de concerts. Hi havia una intenció molt assumida en el seu caràcter interpretatiu de paisanatge en la seva musicalitat acuradíssima de dicció. Amb quina soltesa i gràcia va emetre els tresillos i quatrets en semicorxeres que segueixen al 25 d’assaig en la peça de Haydn! Així mateix, cal no oblidar la seua mètrica en compasillo, al servei del tema melòdic subtil com a pocs en el repertori de l’autor austríac. I amb quina solvència va emetre el Do5 al final del fragment. És cert que l’obra requereix més dramatisme, el que li concedeixen Bartoli, Fink o Baker (totes mezzos), però ella va saber fer de la necessitat virtut, adaptant-la amb excel·lent criteri a la seua veu de lírica pura en un apilament d’exquisidesa interpretativa sobretot en la cabaletta.
En la peça de Beethoven va mostrar, en major mesura, la seua delicadesa duent a terme suggestius portaments que al parell del seu excel·lent tècnica van palesar la seua primorosa sensibilitat. En l’ària enquimeradora en el motiu melòdic amb una acurada filatura en el Lab en el «d’afano» del quart compàs abans del tancament. Així mateix va mostrar un virtuosisme amb un regateig vocal a lo Messi, apuntalant un coratjós Sib en «di pieta» iniciant l’arpegi descendent que la porta al remat de l’exigent cabaletta. Va tenir aplaudiments encesos, però no va concedir el bis que se li reclamava amb insistència.
La batuta la va acompanyar amb eficàcia, deixant-li llibertat per a frasejar a plaer, acompanyant-la en la riquesa de matisos, encara que no va tenir el nivell d’inspiració de la cantant en l’atmosfera orquestral.
Va completar el programa en la primera part l’Obertura a l’estil italià » de Schubert, obra molt pròpia de la seva estre en la brillant tonalitat de ReM i a 3/4 que presenta contrastos de pols entre l’Adagi i l’Allegro giusto que no es van palesar, predominant l’excessiva uniformitat entre totes dues parts. Bé és cert que va haver-hi embadaliment en el discurs, precisió en la mètrica, tal vegada en excés, la qual cosa va portar al conductor a ser poc creatiu i això és cardinal per a interpretar una música poètica com la de Schubert. Es va tirar a faltar preciosisme en els diàlegs entre les fustes i el tutti, de matisos tan suggestius. En el seu obsequi direm que es va créixer molt i amb caràcter, al final des de la doble barra de la coda empastant molt bé.
Segona part
En la segona part el mestre romà se les va veure amb Aus italien una obra juvenil de Richard Strauss que ofereix una plàstica representació de diversos ambients italians, però això sí, amb òptica teutona. Arcs seductors en els tresillos de l’inici amb la solidaritat de fagots, trompes i trombons i molt ben mesurats els immediats canvis de compàs de 3/2 al compasillo en l’ambiental paisatge campestre. Per contra va faltar contrast en la melodia dels segons violins al final del D d’assaig.
Va entendre molt bé els canvis de pols de 6/4 i 3/2 i de 9/4 a 6/4, narrant unes ruïnes romanes amb més encant sensorial que romanticisme. Els arpegis sensorials de la corda a 3/8, van permetre palesar la brisa als carrers de Sorrento, així com la sensitiva barcarola amb un inspirat clarinet en els tresillos de fuses i semifuses. La naturalesa es va exhibir radiant i lluminosa. Sens dubte la batuta es va trobar molt còmoda en aquest moviment pictòric i ambiental.
El darrer moviment, Nàpols, és descriptivista de panorames populars que divergeixen del leit motiv de la cançó de Luigi Denza, Funiculì funiculà. El pols de tarantel·la mana sempre, sobretot abans d’entrar en la lletra P d’assaig. No diguem res del segon interludi de les fustes amb ambiental suport d’arpegis de la corda, que al final del fragment es guanya, i molt, el jornal. Així, malgrat que es va interpretar vivaç va abundar en la sosera i en la falta de convicció. La veritat és que li recomanaria al director romà que per a concebre bé aquesta partitura escoltara la versió del seu compatriota i homònim Riccardo Muti amb la Filharmònica de Berlín.
«El director italià