Hi ha un model?
De vegades fa l’efecte que la classe política, que és qui ha de posar-se a la feina, no està ocupada en allò que afavoreix la ciutadania
Tota la gent tenim més o menys un model mental al cap encara que no en siguem conscients. Sense ell la vida resultaria impossible. Un model d’amistat, d’amor, d’economia, de l’art o de la ciutat on vivim. És un valor innat, sembla, que els humans portem en els gens. I no cal pegar-li massa voltes al pandero. Hem de partir forçosament des d’aquest punt per posar-nos amb el que siga. Construir un sistema filosòfic o fer una paella. Però una cosa és tenir-ne un a títol individual i tota una altra és que la societat en general, i més en concret la nostra, de la valenciana parlem ara, en tinga un.
El nostre ser social es mou dins de marcs més o menys concèntrics: de l’universal passem al terrenal, i encongint els espais podem anar de l’europeu a l’espanyol fins que arribem a aquell què, des d’una òptica social ens afecta considerablement. El marc valencià doncs, que vindria a ser, en termes antropològics, el que era una tribu quan estats i estructures socials similars encara no existien amb la força que aconseguirien posteriorment.
És un espai de ben proper. No tant com la ciutat o la família, però resulta el d’un entorn ja clarament perceptible i fàcil de comprendre des de qualsevol mirada. Un espai dins els límits del qual entenem i vivim amb una facilitat emotiva, no forçosament racional. Sovint res racional en aquest tipus d’assumptes.
I, clar, aquest model no el fem individualment, tot i que cada persona hi pot aportar al conjunt amb major o menor intensitat. Això és un tema de compromís individual. De voluntat expressa i de sentiment de col·lectivitat.
Però el marc de què parlem, el País Valencià, i que, per raons polítiques, socials i culturals correspon a l’àmbit d’actuacions dels capitosts polítics, ha de tenir-ne un conscientment o no, per a poder viure conforme a la immediatesa quotidiana i a unes expectatives Eixes persones, ells i elles són qui, per delegació, han de construir el model. Fins ací l’aigua clara.
Una primera pregunta que ens ve a la cabola és si la ciutadania el percep, aquest dibuix. Si els arriba a la gent el que es va construint. És un tema que dona per a molt. Però deixem-ho estar per ara, i em centre en el model que s’ha construït fins avui en dia a partir dels anys setanta si voleu.
Més o menys, sense filar prim, el que s’ha fet és açò: de l’agricultura massiva es va passar a una societat més industrialitzada i de serveis, pam dalt pam baix.
Dos sectors productius han estat els que configuren, avui, no abans, la nostra societat en termes socials. Indústria i serveis via turisme. El primer ho va aportar per dos camins: la fàbrica de Ford i el taulell. Al primer se li concediren, per diferents vies, diners a cabassos. I acabà creant un hub fort i no massa dèbil. La ceràmica i altres sectors (tèxtil, calcer) similars han millorat moltes coses i creat riquesa però aquesta via el propi empresariat i els seus diners. Mirem amb un cert deteniment els exemples. El turisme es va convertir en un monocultiu a algunes zones, principalment del sud. Però sota l’aparença de la riquesa i el benestar hi ha molta enganyifa. Les comarques alacantines tenen, a hores d’ara un índex, d’atur en un 60 per cent més que a València i fins un 80 per cent que a les comarques castellonenques. La Ford fa tombarelles dia sí dia no, des de fa un cert temps. I estem sempre amb l’ai al cor. Si se’n va o no.
Ara parlem de la gigafactoria de bateries. Que té un espai enor
El territori de la Comunitat és divers, per això caldria un model igualment diversificat
me a preus regalats i tot de beneficis fiscals i de crèdits. Es convertirà, probablement, en un altre pol de desenrotllament industrial de gran magnitud. Que ajudarà igualment a potenciar indústries auxiliars. Tot això és cosa bona.
Davant aquest model productiu i amb una situació diferent de la de fa només molt poc de temps, cal preguntar-se per on tirem. Quin model s’ha de construir o modificar l’existent. Si s’ha de mantenir el que existeix de la mateixa forma.
De vegades fa l’efecte que la classe política, que és qui ha de posar-se a la feina, juntament amb la resta d’actors socials, fa al tòtil. Que van massa immersos en la seua dinàmica de representació i baralles internes i no estan ocupats en allò que afavoreix la ciutadania. Certament aquesta no sol expressar de manera directa les seues preferències. I tampoc és massa tinguda en compte. I això no és bo. Durant anys i anys s’han creat súbdits i no ciutadans conscients i compromesos. Això també es paga. Però en moments de benestar social i econòmic, malgrat disfuncions evidents i flagrants, la societat deuria avançar a l’uníson i ganes. I és tasca política treballar en eixe sentit. I per això, el que cal és que ens expliquen per on van els tirs. Quin model econòmic i, doncs, social tenen en el cap. Si és que en tenen, que de vegades es pot dubtar. SOM UN PAÍS vora mar i amb un hinterland considerable. Tenim el que tenim, no hi ha més cera que la que crema. I amb aquests elements, com va dir Cèsar, hem construït un imperi hem de fer per tirar endavant. Tenim una població formada i desitjosa de treballar, una situació geogràfica que ens du a formar part del món ric, bon clima que tampoc és cosa mala, Europa ens ofereix garanties d’estabilitat. I, encara que dins una relativa perifèria som al Mediterrani.
El territori és divers. Caldria un model igualment diversificat. Exemples al món de situacions similars n’hi ha i podrien servir com model. És una qüestió d’observar, copiar si cal i adaptar-ho per a millorar. Sobre les bases d’un turisme diferent: menys massiu i més divers, d’una indústria basada en les petites i mitjanes empreses, fetes sobre la base de grups cooperatius i amb capitals financers i humans propis. Innovant l’agricultura i el sector agroalimentari amb investigació i diners. És a dir, repartint tot allò que els regalem a les grans multinacionals per diferents camins.
Del que es tractaria, en definitiva, és de crear un sistema productiu propi, autònom en certa mesura i no dependent, com ara, massa d’estructures i finances allunyades dels nostres centres de decisió. Un model que seguira, en definitiva, la nostra tradició econòmica.