Proposem, també, obres que han publicat Las afueras, Firmamento, La uÑa RoTa i Malas Tierras
nació que li serveix per a recordar al seu pare absent i, també, per a reflexionar sobre sí mateix, sobre la seua identitat. Astur entremescla el diari personal amb l’assaig i la poesia en aquest llibre bell que ens trasllada a una sèrie de paisatges on aflora una sensibilitat extraordinària.
Un altre exercici introspectiu i propi de la memòria és el que ofereix Jo Ann Beard en Los chicos de mi juventud (Muñeca Infinita), una espècie de novel·la fragmentada o llibre de relats que conformen en realitat un tot en el qual l’escriptora nord-americana mira cap al seu passat per a comprendre’s, per a analitzar qui és a partir de la seua procedència, rememorant episodis de la seua infància i joventut fins a aconseguir la vida adulta.
Elizabeth Geoghegan –deixebla com ella mateixa confessa de la mateixa Lucia Berlin– és posseïdora, com Beard, d’una destresa narrativa superlativa, seguint i enriquint aquest deixant d’autors estatunidencs que van elevar l’acte de narrar a la categoria d’art. Bola ocho (Nórdica) és un llibre de relats que contínua amb aquesta magnífica tradició i on presenta a una sèrie de personatges que semblen haver perdut la seua raó de ser, abocats a una certa classe d’autodestrucció. Regions d’Àsia, els Estats Units i d’Itàlia, també de França, són els espais en els quals situa les seues històries de tall intimista i amb una profunda càrrega emocional marcada per l’engany, l’absència i una deriva existencial.
Seguim amb una altra autora que potser no precisa cap presentació: Angela Carter. Sexto Piso ha publicat la seua novel·la Noches en el circo, «una obra mestra del gòtic més inquietant i meravellós», com la defineixen molts mitjans. Certament, la història de Sophie Fevvers, la seua protagonista, atreu per l’inversemblant, per aquesta capacitat d’abordar el cas estrany d’una manera provocadora i fer-lo, a més, de manera portentosa. Impossible no caure en les xarxes de Fevvers, de Carter. Impossible no deixar-se portar per aquest relat imaginatiu i torbador a parts iguals.
En un any replet de centenaris il·lustres, el de la celebració de la publicació de la magna obra de James Joyce Ulisses no ha passat en absolut desapercebuda, més aviat tot el contrari. En tot just quatre mesos del que portem de 2022, s’han publicat diversos títols que tenen com a protagonista al cèlebre autor irlandès. Un d’ells és el projecte que ha dut a terme Páginas de Espuma de la mà del jove Diego Garrido, qui ha seleccionat i traduït en un volum els seus Cuentos y prosas breves. Impressionant la labor que han realitzat, com a impressionant és la narrativa de Joyce, perquè continua sent motiu de controvèrsia i admiració a parts iguals un segle després.
Una altra «recuperació» és la que ha realitzat l’editorial barcelonina Las afueras amb la novel·la de Diane Di Prima, Memorias de una beatnik. Publicada originalment n 1969, estem davant un relat en primera persona on l’autora rememora –i «edulcora» servint-se de la ficció– les seues experiències sexuals, sentimentals i literàries a mitjan la dècada dels 50 a Nova York. Estem davant una espècie de retrat d’aquesta ja icònica generació Beat –encarnada per figures com Allen Ginsberg o Jack Kerouac, del qual també aquest 2022 se celebra el seu centenari–, però no sols això, ja que si alguna cosa té d’interessant, (La uÑa RoTa), de Kate Zambreno, és, potser, un dels més singulars d’aquest llistat que proposem per Sant Jordi enguany. El seu caràcter híbrid, la forma en la qual barreja la poesia amb la crítica d’art i la literatura de memòries, fan que sigui una d’aquestes rara avis que s’agraeixen perquè anima al lector a anar més enllà, perquè no li permet trobar acomodament en incitar-li a una cerca constant de referències i altres textos igual d’estimulants a aquest.
I per a acabar, encara que l’ordre d’aquestes lectures és aleatori, no volgués perdre l’oportunitat de recomanar a un dels autors més indescriptibles que he tingut el plaer de llegir, com és Rubén Martín Giráldez. Sagrado y desagrado (Malas Tierras) és el seu últim llibre, una obra en la qual torna a deixar bocabadat i totalment desubicat al lector per aquesta capacitat seua de forçar la llengua i el llenguatge fins a deformar-los i transformar-los en una cosa nova. L’autor català reinventa al seu antull el castellà i ho fa, una vegada més, a través d’una història eixelebrada, absurda i burlesca, on un no sap molt bé qui és qui ni què està ocorrent, encara que sospito que el bo de Martín Giráldez el que en realitat està fent és posant-nos a prova a nosaltres, els lectors, per a saber fins a on pot portar-nos amb aquesta manera tan seua d’entendre la literatura.
Deu llibres, deu lectures totalment diverses però que procuren suficients al·licients com per a pensar que llegir, i llegir així, té tot el sentit del món.
Trobem llibres de Siruela, Acantliado, Muñeca Infinita, Sexto Piso, Nórdica o Páginas de Espuma