Un viatge al Nepal (III)
Bé, ja som a Lukla (2.860 metres). El carrer principal --no n’hi ha d’altre-- és part del sender, a dreta i esquerra tot són tendes de roba o de material de muntanya a uns preus de riure, no cal que portes res de casa, també hi ha hostalets als que ells anomenen lodges. I comences a rebre la salutació típica («namaste») amb les mans unides com demanant perdó i un somriure.
Ja hem arribat al lodge: de rebuda, curiós, bonic i net, ple de fotos familiars i policromies en les bigues de fusta, una casa de rics. Prenem el primer té. Apareix el xerpa --ètnia nepalí, sinònim de guia--, un xicot jove, un poc entrat en carns, de mirada afable i posar proper, educat. Ens presenta als seus ajudants, callats, prims, de mirada tímida. Fem les gestions que pertoquen i ens donen les instruccions adients. Comencem a caminar, el nostre objectiu final és el camp base de l’Everest. Una enorme arcada barra el sender, és on hem de pagar per entrar al parc. No hi ha carreteres, tot és senda, tot es transporta al llom de les persones o dels animals de càrrega, des dels televisors fins els queviures, passant per les xapes dels terrats o les ampolles de gas, tot és transportat a llom de persones o de bestiar.
L’aparença dels portadors de mercaderies és pobra de vestir i d’imatge: són primets, alguns amb sabatilles d’esport de segona mà, regalades per les expedicions, i molts d’ells calcen xancles de dit. All seu costat et sents ridícul, el pes que porten a l’esquena difícilment el podríem portar nosaltres, i això que anem amb roba tècnica i botes de muntanya, és clar, l’hàbit no fa al monjo. Els animals de càrrega s’anomenen tzoos, un creuament de yak i vaca, són més dòcils que el yak.
En la baixada, l’entorn ja plena els nostres ulls de paisatges muntanyencs incomparables, plens de boscos, bàsicament de rododendres. Pel camí, tendes on venen de tot, des de cerveses Sant Miguel fins patates Pringles i tot allò que tu, turista, visitador ocasional, o muntanyenc experimentat pugues necessitar.
El primer lloc on dormim s’anomena phakding y està a 2.610 metres d’altitud, una aldea amb uns quants lodges per a turistes. És bo, d’allò milloret: la dutxa està fora, però cap l’opció que siga d’aigua calenta. Aquí, vàrem aprendre que tot es paga, si vas al vàter: el paper; si vols dutxa: l’aigua calenta; si vols… Tot es paga, barat però es paga. Estem a la vora del riu Khumbu, on encara és riu, més amunt es transforma en la glacera del Khumbu.