Ulls que no lligen Blade runner

Era març de 2020. Els carrers d’una ciutat en festes estaven deserts; en els supermercats, els carrets anaven plens de paper de wc; la gent duia mascareta fins i tot en els balcons. La realitat semblava un escenari dissenyat per Ray Bradbury. La pandèmia va originar moltes històries de ciència-ficció distòpiques, uns textos enfocats a anticipar les derives més alienants de la societat. Però amb una novetat. En el seu moment, Orwell o Huxley, van ambientar les seues distopies en el futur. I ara, quan has eixit de casa i te n’adones que t’has oblidat el mòbil, un dispositiu que condiciona molts moments i decisions del teu dia a dia, és quan comprens que el futur, com el dia, ja és arribat. Potser estiguem vivint un moment de canvi de paradigma, d’incertesa pel futur i on tot pareix que va passar fa molt de temps. Hi ha desastres ecològics, formacions ultra en la majoria de governs occidentals, guerres teledirigides.

PERÒ TRANQUILS,

que a Castelló, «la ciutat on mai ocorre res», la distopia encara tardarà a arribar. Això sí, quan ho faça, ho farà amb brusa negra i mocador verd al coll per a mostrar-nos la nova Magdalena. Com ja no plou, no es mantindrà la Romeria de les Canyes com a Bé d’Interés Cultural Immaterial perquè les canyes hauran desaparegut; amb el nom de la ciutat en bilingüe, no tindrà sentit que es continue parlant de «festes fundacionals» si pensem en la llengua de l’època de la fundació. Només falta saber, quan ens arribe la distopia, qui serà el primer a pujar a les xarxes un vídeo, ambientat musicalment amb dolçaina i tabal anunciant el nou apocalipsi, on el nostre Roy Batty diga allò tan distòpic de «He vist coses que vosaltres, els castellonencs, no us creuríeu mai de la vida. He vist gent de romeria més enllà d’en Trilles. He vist gaiates que brillen en la foscor de la ciutat. He vist milers de persones fent cua per a aconseguir un llibret i una cinteta verda. Tots estos moments segur que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de morir».