El centre i les perifèries
Ciudadanos va entrar en els governs autonòmics del PP i va acabar dissolt; Podemos va entrar en el Govern estatal i autonòmic del PSOE i ara, quasi no existeix; Vox està sent anul·lat pel PP, que li dona corda en algunes de les seues extravagàncies per a després penjar-lo; Compromís va entrar en el govern autonòmic del PSOE i se va quedar a la lluna de València; Sumar, coalició unigènita de Yolanda Díaz, inestable, centralista i aparentment estacional, deixa en la irrellevància política als nacionalismes perifèrics que la recolzen. Ha entrat en el Govern estatal del PSOE i va de capa caiguda. Els perifèrics, al menys Compromís, no pinten res i la seua dignitat està compromesa. Si no espavilen, se dissoldran com la sal de fruites a major glòria de l’estómac de Sumar. En tots els aspectes de la vida es pot constatar que el peix gran sempre es menja al menut. Si el peix menut vol sobreviure al joc polític, té que guarir-se en salut i guardar bé les distàncies o acabarà els seus dies en la metafòrica panxa de l’altre.
LA HISTÒRIA ÉS tossuda. Conlligar-se a un partit gran sols pel deler de poder és una mala decisió. Els partits centralistes poden permetre’s oblits i equivocacions; els menuts, nacionalistes i perifèrics com Compromís només poden permetre’s encerts. Els grans, persegueixen la fagocitació de les voreres. Al seu costat, els menuts només tenen futur si defensen els interessos del seu territori i exigeixen cert compliment del seu ideari (PNV, Bildu, BNG, ERC...) a canvi del suport. Els grans, com deia Winston Churchill, referint-se a Rússia quan el seu pacte amb l’Alemanya nazi, «són un encert embolicat en un misteri dins d’un enigma». És a dir, no saps mai quines són les seues pretensions. Diuen mitges veritats i, oculten el joc: la conspiració de les ombres.
Compromís, enlluernat per l’aparició de la mare de Déu del gran poder autonòmic, es va agenollar a canvi de promeses vagues embolicades en paper de colorins, utilitzant les paraules per amagar les veritables intencions. Un gran teatre bufo i pervers. El PSOE ho tenia tot: capacitat de comunicació; càrrecs públics al seu servei; mitjans de comunicació. Compromís, sols tenia aparença del tot i la realitat del no res. La seua col·laboració amb l’espanyolisme centralista del PSOE valencià, sembla va ser a canvi de miralls i polseres de colorins i es va pagar amb la renúncia a les essències nacionalistes i necessitats del País Valencià. Ara el senador Enric Morera, en castellà es clar, les reivindica. No he escoltat que la queixa de Morera conectare com una mascletà fallera amb Sumar. En aquest cas com en altres molts semblen coets de serradura. Al temps, la coalició amb Sumar resultarà tornar a entropessar amb la mateixa pedra, la història és tossuda.