«‘Sojorn’ parla de la intimitat de les coses que passen en les llars»
Artista, músic i gestor cultural Benicàssim inaugura la temporada expositiva de Villa Elisa amb el projecte una proposta sonora que «pensa els espais personals, íntims i privats»
Edu Comelles viu i treballa a València, és artista i músic. Conjumina l’art sonor, la producció musical i el disseny de so. Ha treballat a l’Argentina, l’Uruguai, Mèxic, Holanda, Regne Unit i Suècia. Ha participat en festivals com ara Sónar, Mutek, Lisboa Soa, Eufònic i Música En Segura. La seua obra s’ha vist al Museu Reina Sofia, Laboral, Museu d’Art Abstracte de Conca, Tabakalera, Espai Rambleta, Bombas Gens o CCCC.
Hui, a partir de les 19.00 hores, presenta a Benicàssim, a Villa Elisa, Sojorn, un exercici per a pensar els espais personals, íntims i privats a través de l’escolta, la imaginació i la vivència compartida. Una exposició amb propostes instal·latives, sonores i visuals, que exploren aspectes del fet sonor, del pas del temps i de com el so té la capacitat de disparar la imaginació i ser alhora llenguatge per a explorar la quotidianitat.
A la sala d’exposicions es presenten peces instal·latives amb espectrogrames (visualitzacions gràfiques del so), per a parlar-nos de sons que queden ocults darrere la intimitat de l’autor.
Els espais de trànsit i la capella es transformen a través d’un procés compositiu introspectiu. Ací es reflexiona sobre el temps aturat per la covid-19 amb una peça per a piano que sembla no avançar, on les notes romanen sostingudes en el temps i l’espai.
A més del muntatge expositiu, s’oferiran al llarg de maig i juny dues visites sonores en les que conèixer de primera mà el procés de producció i tot el que les peces amaguen. Alhora eixes dues visites culminaran en dos xicotets concerts en directe amb material inèdit, en un espai únic.
— En què consistix, grosso modo, Sojorn? Amb què es trobarà el públic a partir de la inauguració? — És una exposició individual que m’encarrega la Regidoria de Cultura de Benicàssim per a inaugurar la temporada expositiva de Vila Elisa. Arran de la proposta, se’ns va ocórrer filar la idea de la mostra i parlar sobre qüestions que tenen a veure amb la intimitat, de les coses que passen en les llars, i com el so pot ser una manera de reflexionar al voltant de totes eixes coses que succeïxen de portes cap a
Sojorn, dins, alguna cosa que des de la pandèmia s’ha anat reflexionant cada vegada més, és a dir, voler aprofundir en el concepte de casa i en eixe habitar en un espai interior. Així, sent que Villa Elisa va ser una casa en el seu moment, semblava que totes les peces encaixaven per a fer esta proposta.
— Com ha sigut el procés de producció des que et van convidar a protagonitzar esta mostra i la manera d’abordar el treball?
— El procés ha sigut ràpid, la veritat, perquè la majoria de les peces ja estaven produïdes prèviament d’anteriors projectes meus. Així que ací el que calia fer era, més aviat, adaptar eixes peces a la particularitat de Villa Elisa i veure com anaven encaixant totes elles dins de l’engranatge propi de la idea expositiva. He de dir que tot ha sigut molt més fàcil del que qualsevol es podria imaginar perquè ací, a nivell tècnic, a nivell de recursos, està tot súper bé i és molt fàcil treballar en este context específic. No és que siga un tòpic però a vegades costa trobar un marc així i s’agraïx moltíssim que hi haja este tipus de situacions en les quals les institucions es bolquen per complet i professionalment en tots els secrets d’una exposició com esta.
— Efectivament, no sempre un troba eixa professionalitat i menys tractant-se de projectes culturals, artístics. —
Sí. A vegades en contextos tan perifèrics com puga ser Benicàssim et trobes amb el prejuí propi nostre, de pensar que este tipus de coses només es fan bé en les grans ciutats o en els grans museus. Doncs no. En este cas, m’he trobat amb una institució pública i uns tècnics absolutament professionals, amb una visió molt clara, conscient i seriosa del que calia fer i de portar la cultura a tot arreu, i és alguna cosa a reivindicar. No m’amague per a res a l’hora d’afirmar-ho. Quan no passa, no ho reivindique. Però en este cas en concret, no és que siga una sorpresa en conéixer la trajectòria d’Ismael Carrillo, el tècnic de Cultura de Benicàssim, però com a treballador de la cultura busques eixe tipus de facilitats i suport, i sempre que es puga cal reivindicar la labor dels tècnics, que són els que finalment alcen este tipus de projectes.
— simbolitza també el teu retorn a la província, després dels projectes que vas presentar en el Paranimf de la Universitat Jaume I en 2021, o el que va ser mereixedor del Premi Culla Contemporània en 2018.
Sojorn
Trencar el silenci
«A Castelló sempre torne feliç. És un dels meus territoris favorits a l’hora de treballar»
— I l’any passat vaig estar també a Tales, justament fent un projecte en el qual portava treballant dos anys. Certament, a Castelló sempre torne i jo feliç. És un dels meus territoris favorits a l’hora de treballar, i no sols pels professionals amb els quals em trobe, sinó que li tinc bastant afecte.