Ovelles: una joventut en crisi existencial.

Reunió familiar a la Sala Flyhard arran d’un ramat heretat per tres germans. Carmen Marfà i Yago Alonso teixeixen ‘Ovelles’, entranyable comèdia sobre una generació en crisi existencial. Aquí hi ha molta llana per cardar

Una herència de 512 ovelles, la majoria merines, posa potes enlaire el periple existencial de tres germans. Orfes de pares i de brúixola, aquests tres «inútils de ciutat», en definició del més gran del clan, i sense cap afecció a les coses del camp, es retroben per dilucidar què fer amb el bestial llegat de l’oncle mort Cinto. S’han quedat també els remugants orfes de pastor. Ho explica Ovelles, l’últim èxit de la Sala Flyhard, petita factoria teatral que s’ha fet gran a la cartellera barcelonina amb les seves aplaudides produccions.

Carmen Marfà i Yago Alonso firmen la dramatúrgia i la direcció d’aquesta entranyable, àgil i divertida comèdia que amb l’excusa ovina ens posa de cap en les incerteses, frustracions i buits d’una generació d’uns 30 anys que ha topat de cara contra una realitat molt allunyada dels seus desitjos i expectatives.

Entrem al menjador de Víctor (Albert Triola), un arquitecte sensible, humà, pulcre i conciliador, sumit en l’anomenat «acomiadament interior», com va titular Lotfi El-Ghandouri el llibre en què explora com la infelicitat laboral ens porta a convertir la nostra feina en una presó. Un sentiment compartit per cada vegada més joves i grans. «Ens fem la vida més difícil amb tanta carrera. Ens han enganyat», deixa anar l’escaldat Víctor, que somia reinventar-se com a guionista de pel·lícules.

Tampoc la seva germana Alba (Gemma Martínez, que substitueix Sara Espígul, a la foto), mare treballadora i precipitada, no ha trobat la terra promesa. Comparteix amb el seu germà aquesta insatisfacció personal i professional amb què tants s’identifiquen. Mentrestant, al pol oposat, l’informàtic Arnau (Biel Duran) representa el triomfador capitalista i bon

vivant, ancorat en una adolescència sense responsabilitats.

Els tres actors fan seus els personatges amb una naturalitat desbordant, amplificada per les diminutes dimensions de la sala de Sants. A dos pams del públic, les mirades, gestos i silencis flueixen sense artificis, com la vida mateixa, en una gran feina actoral molt ben planificada pels directors. Hi ha sorpresa per a l’escassa quarantena d’espectadors que assisteixen,

voyeurs i còmplices, a les intimitats d’aquesta família. Un genial recurs escènic que no revelarem. RETRETS I SECRETS La trama avança, en clau d’humor, entre retrets, secrets i pors generacionals. Entren en joc el feminisme, l’homosexualitat, la nostàlgia, les dificultats de les relacions, les decepcions... Ovelles també és un cant a l’amor fraternal i al desamor –«la vida és massa llarga per a un sol oncle», esgrimeix Alba. I en el fons de la proposta, les preguntes per a la reflexió: ¿Som feliços amb la vida que vivim? ¿Què ens impedeix canviar-la? ¿Realment podem fer el que vulguem? Els bels d’aquesta societat del desencant. —

ROSER BLANCH