La galeria A34 presenta la bella i emocionant obra de l’artista AntoniLlena.

La galeria A34 presenta mig segle de la trajectòria d’aquest artista més reconegut que conegut. La seva obra, que busca revelar sentiments, va enamorar els conservadors del Moma de Nova York

Antoni Llena (Barcelona, 1943) és capaç d’agafar un full de llibreta arrugat i estripat i convertir-lo en una escultura. Encara més, en una escultura bonica, molt bonica, i emocionant, molt emocionant. És una de les moltes qualitats d’aquest creador reconegut però potser no gaire conegut. Mai no li ha interessat gaire el mercat de l’art, de fet l’abomina. Per això es prodiga poc. A més, crea les seves peces amb materials pobres i fràgils, així que tenen tendència a desaparèixer, a autodestruir-se. Una cosa que no li importa excessivament: «A mi el que m’agrada és treballar, posar-me davant del paper en blanc, el paper em crida». El paper, el més econòmic i menys sumptuós, és un dels seus materials preferits, però també ha creat amb pólvores de talc o cel·lo, per això la seva obra la consumeixi el temps. «Hi ha milions de coses infinitament millors en la història de la humanitat que també han desaparegut. Jo veig les meves peces com llavors».

ESCULTURES DISSECADES

Malgrat aquests obstacles, la seva obra llueix en museus importants. Al Moma, per exemple. No és que els conservadors del museu novaiorquès busquessin col·leccionar-lo, és que es van trobar de cara amb la seva obra en una visita a Barcelona i se’n van enamorar. Tant que li van comprar cinc de les sis escultures dissecades que han sobreviscut des dels 60 –fràgils artefactes que Llena construïa amb paper i que quan es trencaven guardava en un sobre– i tots els dibuixos fets el maig del 2016. Entre els dibuixos i les escultures dissecades, Llena ha tingut una trajectòria de 50 anys que va començar abandonant la pintura: «Volia fer la peça total, que ho expressés tot. I això és impossible sense haver viscut, així que vaig acabar per destruir-les totes.» També va tenir una etapa inactiva (els 70), en la qual va fer «la peça més conceptual de totes». És a dir, no va crear «res».

Va penjar els llapis i els pinzells per una crisi: «S’estava descuidant la part més important, per a mi, de l’art, que és la capacitat de revelar emocions.» Va tornar a la recerca de l’intangible als 80 amb els seus quadres de paper a l’estil collage i

tallats amb cúter («puresa i dolor») i amb les seves caixes d’artefactes i escultures fins fa 10 anys. Com que no podia deixarho tot es va posar a dibuixar, sobre paper, per descomptat: «Un material que m’agrada molt, hi tinc una devoció extrema, el seu tacte m’apassiona». I així, amb el paper i tota classe de material pictòric (llapis, aquarel·la, esprai...), cada dia es planta davant del foli en blanc. «Començo a dibuixar sense saber què faré, és una qüestió emocional». I el que sorgeixen són les emocions que guarda de pintors que li han aportat alguna cosa, com Lucio

«COMENÇO A DIBUIXAR SENSE SABER QUÈ FARÉ, ÉS UNA QÜESTIÓ EMOCIONAL», CONFESSA L’ARTISTA

Fontana, Balthus o Philip Guston. «Artistes que no acaben d’arrelar en el seu temps».

Els seus dibuixos –n’ha fet milers– són també un dietari d’emocions. Des de començament d’any n’ha fet més de 800, un centenar dels quals, els que es corresponen al maig del 2017, s’exposen a la galeria A34 juntament amb l’única escultura dissecada que obra en el seu poder i el full de paper arrugat convertit en la bella i emocionant escultura citada al principi i que no és cap altra cosa que un homenatge a l’Angelus Novus de Paul Klee. —

FERRAN NADEU