- Cine

L’obra mestra d’Alfonso Cuarón es va estrenar fa dos dies als cines, i divendres que ve estarà disponible a Netflix

Roma (foto): l’obra mestra d’Alfonso Cuarón.

Quan un director aconsegueix el tipus d’èxit planetari que Alfonso Cuarón va aconseguir amb Gravity (2013) es guanya el dret a fer la seva següent pel·lícula exactament com li vingui de gust. I això no només explica que Roma es compongui de 135 minuts de metratge rodats en blanc i negre i parlats parcialment en llengua indígena; també que sigui una obra tan rabiosament personal que,

mentre un contempla la pantalla, gairebé se sent un intrús, com si estigués tafanejant una cosa que realment no el concerneix.

Cuarón l’ha concebut com una gran remembrança, una oda a la seva pròpia infància i en especial a les tres dones que la van marcar: la seva mare, la seva àvia i, molt en especial, l’empleada domèstica. De fet, part de la grandesa de la pel·lícula està en la generositat amb què posa al centre del relat una dona, Cleo (Yalitza Aparicio), habituada a ser a la perifèria de les vides d’altres, reivindicant així tota una classe de dona mexicana. La mirada queda posada en ella fins i tot quan el relat obre el pla per mostrar-nos què passa al món exterior.

I és molt el que passa: descontentament social, converses clandestines sobre acaparament de terres, incendis que sorgeixen misteriosament com una catàstrofe bíblica, la infame matança del Corpus Christi del 1971, durant la qual més de 100 estudiants van ser as- sassinats a Ciutat de Mèxic. Cuarón roda aquestes i altres seqüències –una multitudinària sessió d’entrenament d’arts marcials a l’aire lliure, una conga durant una celebració nadalenca– a la manera d’imponents plans seqüència.

LA IMPORTÀNCIA DELS DETALLS

Però són els moments més quotidians el que atorguen a Roma la seva immensa capacitat d’impacte, centenars de petits detalls que evoquen un temps i un espai i un estat vital. Un pòster del mundial de futbol del 1970. El so de l’entusiasme de l’esmolador de ganivets. Les joguines dels nens oblidats a terra. Venedors ambulants. Caques de gos al garatge. Un home bela. El Ford Galaxy del pare. L’acció de Roma transcorre durant més o menys un any però, d’alguna manera, aquest lapse de temps conté la vida en la seva totalitat, amb els seus naixements i les seves morts i els seus amors i les seves ruptures i les seves connexions familiars i les seves ansietats de classe i la seva política i els seus somnis i el seu cine i la seva música i totes les altres coses. I mentre ens ho mostra, de nou, Cuarón mai perd de vista Cleo.

Roma ha sigut produïda per Netflix i, tot i que això sobre el paper pot semblar estrany considerant l’estatura artística del seu director, al veure-la aquest fet agafa ple sentit: cap estudi de Hollywood hauria volgut estrenar en condicions una pel·lícula com aquesta, que arriba a l’èpica des de l’intimisme, que desperta la nostàlgia sense caure en el sentimentalisme. Una obra tan senzilla i delicada que es fa estrany etiquetar-la com a obra mestra, tot i que això és precisament el que és. —

ÉS UNA ODA A LES TRES DONES QUE VAN MARCAR LA INFÀNCIA DEL DIRECTOR