- Cine

La nova pel·lícula de l’italià Luca Guadagnino, des d’aquest divendres als cines, es diu igual que l’obra mestra dirigida per Dario Argento el 1977. Però, ¿fins a quin punt s’hi assembla?

Suspiria: diferències entre la cinta original i el nou remake.

¿Quin és l’enfocament adequat a l’hora de refer una pel·lícula clàssica? D’una banda, si l’objectiu del remake és assemblar-se al màxim al seu model, ¿quin sentit té la seva pròpia existència? De l’altra, si prova de distanciar-s’hi tant per resultar gairebé irreconeixible, ¿per què no fer directament una pel·lícula original? Plantejar el dilema té un motiu: s’estrena la pel·lícula de Luca Guadagnino Suspiria, nova versió homònima de l’obra mestra de Dario Argento i una de les ficcions més importants de la història del cine de terror –i del cine a seques–. La premissa a les dues pel·lícules és la mateixa: una noia nord-americana ingressa en una escola de dansa alemanya ignorant que el lloc en realitat acull una malvada comunitat de bruixes. A partir d’allà, no obstant, comencen les diferències.

ESTIL VISUAL

La principal intenció d’Argento va ser posar-nos els pèls de punta a través d’una combinació fascinant de llums, sons, angles de càmera i, sobretot, co-

lors cridaners. De fet, cada pla de la seva pel·lícula s’organitza segons criteris cromàtics. Curiosament, Guadagnino ha anat en direcció oposada; la seva versió està governada per tons apagats, especialment el gris, el beix i el marró – una maliciosa crítica publicada a la premsa nord-americana ha comparat la gamma de colors de la pel·lícula amb què ofereix l’interior d’uns bolquers de nadó–. El clímax del relat, això sí, és una orgia de vermellíssim gore.

MÚSICA

La música de la pel·lícula original va ser composta per la banda de rock progressiu Goblin, que va recórrer a campanes melòdiques i tambors tribals –entre altres instruments– per crear una atmosfera increïblement inquietant. És el tipus de banda sonora que un no oblida mai. Per la seva banda, Guadagnino ha comptat amb els serveis musicals del cantant de Radiohead, Thom Yorke, i el britànic ha dotat la seva partitura d’aires més eteris i melancòlics. Durant tota la pel·lícula es manté en un discret segon pla.

ESCENES DE DANSA

Malgrat estar ambientada en una acadèmia de ballet, en realitat la pel·lícula de 1977 amb prou feines incloïa seqüències de ball. Per contra, en la del 2018, la dansa és l’eina essencial que les bruixes tenen per conduir els seus rituals i per exercir el seu poder i infligir violència. En una escena, els passos que una ballarina executa en una estança es reflecteixen brutalment sobre el cos d’una altra, que és a una altra sala. La veiem sacsejada com una nina a mercè d’un gos invisible. Les seves extremitats es dobleguen i es trenquen, i les seves costelles es parteixen. Acaba convertida en una massa d’ossos esmicolats, degotant saliva i orina.

REREFONS POLÍTIC

Amb el seu Suspiria, Argento va explorar el món de la màgia i l’esoterisme, que l’obsessionava des de petit. Li importava més allò sobrenatural que allò real. Amb la seva, en canvi, Guadagnino ha volgut explicar una història que connectés amb temes i tragèdies del nostre món. Per això l’ha omplert de referències a la història del segle XX a Alemanya (la Baader-Meinhof, el segrest del vol Lufthansa 181, la iconografia nazi, l’Holocaust) i l’ha disfressat d’al·legat per l’apoderament de la dona.

VIOLÈNCIA

D’acord amb els escenaris, el vestuari i la il·luminació, també les escenes de violència de l’original d’Argento són orgies cromàtiques en què, és clar, domina el vermell. En una escena particularment memorable, una noia és oberta en canal a ganivetades i cau a través d’una vidriera fins a quedar penjada d’una soga. Terrible, però increïblement vistós. En la nova versió, les escenes de violència són més escasses i menys sagnants –tret de l’esmentat clímax– i, en general, la seva estilització sembla més destinada a regalar-nos la vista que a provocar-nos malsons. —

THOM YORKE, LÍDER DE RADIOHEAD, FIRMA LA BANDA SONORA, D’AIRES ETERIS I MELANCÒLICS

A la foto gran, un fotograma de l’actual ‘Suspiria’. A la petita, un de la de 1977.