Gratacels socials
A BCN li agrada més créixer en horitzontal que en vertical, però l’habitatge demana solucions radicals
No podien dir que no. Els partits d’esquerres de l’Ajuntament de Barcelona estaven obligats a acceptar la proposta que han fet les entitats que millor coneixen el drama de l’habitatge i que el govern d’Ada Colau havia fet seva. Finalment els promotors privats hauran de cedir el 30% de les noves construccions o grans rehabilitacions a habitatge públic. L’acord és majoritari però no s’ha aconseguit que sigui unànime, i això és difícil de justificar davnt d’una emergència habitacional tan greu: els pisos públics a Barcelona no arriben ni a l’1,5%, mentre que el mínim acceptable seria el 15%. Hi ha gent que haurà de viure en barracons, els preus del lloguer no paren de pujar, hi ha 36.000 persones esperant un pis públic i desnonats amb criatures que viuen provisionalment en pensions indignes.
Colau ha aconseguit in extremis tirar endavant una proposta que pot revertir algunes d’aquestes dades. Però el triomf de l’alcaldessa és parcial. La proposta no és seva, ve de les entitats, i costa d’entendre que una mesura com aquesta arribi al final de la legislatura, quan el problema de l’habitatge fa temps que s’arrossega. S’han perdut tres anys i només en queda un de mandat. Veurem què farà amb aquesta proposta el porper govern municipal, en cas que canviï de color. Creuem els dits perquè tingui continuïtat.
MALGRAT TOT, la història d’aquesta iniciativa té final feliç i deixa algunes conclusions. Demostra que amb el tema de l’habitatge s’ha d’implicar el sector privat, que calen solucions radicals i també evidencia la falta de sòl ue hi ha a la ciutat. A Barcelona sempre li ha agradat més créixer en horitzontal que en vertical, però, posats a canviar les coses, també es podia revertir. ¿Per què no apugem l’alçària dels blocs o d’equipaments municipals, sempre que sigui per ferhi habitatge assequible? ¿Per què no un gratacel social al 22@? Els mateixos promotors estan d’acord que al districte tecnològic s’hi facin menys oficines i s’hi permeti fer més cases.
Fa unes setmanes vaig parlar amb l’exalcalde Joan Clos. Ha tornat a Barcelona i segueix apostant i imaginant nous gratacels, diu que a les Glòries estaria bé construir-ne un perquè «dialogui» amb la torre de Jean Nouvel. Sorprèn sentir algú a Barcelona defensant edificis alts. Aquí sempre els hem trobat massa ostentosos. S’han associat a l’especulació, els hotels, oficines i habitatges de luxe. ¿Però per què a l’skyline de Barcelona no hi pot haver gratacels socials? Ara que som valents i que ens hem arremangat per incrementar el parc públic, caldria aprofitar aquesta inèrcia. Cal replantejar-ho tot. Només cal garantir que l’ajuntament sigui exigent per evitar barra lliure pel totxo.
Segur que hi ha qui pensa que incrementar la densitat de la ciutat i la dimensió dels edificis és enlletgir Barcelona, però la solució per la falta d’habitatge no vindrà de les opcions més conservadores. Aquí tothom haurà de fer renúncies. Ens agrada veure el cel de la nostra ciutat, però el que més ens hauria d’agradar és que tothom hi pugui viure.
☰
Periodista.
Un costum en extinció
Implicar-hi el sector privat es revela fonamental per afrontar el problema