Postals

Els missatges en una cartolina eren més cortesos, no entraven en la teva vida amb tant d’enrenou d’alarmes

Fa uns dies una amiga em va dir que pertanyo a una espècie en perill d’extinció: la dels que encara envien postals per correu. És veritat, m’agrada escriure i enviar postals. Si en una llibreria, un museu o un quiosc hi veig una postal amb una imatge que em fa recordar algú, l’hi envio. M’il·lusiona pensar que serà tota una sorpresa per a qui la rebi.

Sempre les fico en sobres perquè penso que, ara que els carters gestionen sobretot correspondència comercial o oficial, potser els cridarà l’atenció aquesta espècie de dinosaure de cartolina i els vindrà de gust llegir el text, que, encara que no tingui cap informació transcendental, va adreçat únicament als ulls del destinatari.

Com tothom, quan estic de viatge jo també envio als amics i a la família fotos per WhatsApp o Telegram, amb l’implícit «Mira, mira, on soc». Per a això servien abans les postals. Fent voltar una vegada i una altra l’expositor de metall, amb xerric incorporat de fàbrica, s’escollien les vistes més vertiginoses dels Alps, les imatges més brillants de Nova York, la millor perspectiva de la Muralla xinesa, el lleó més grenyut de Kenya, el coala més simpàtic d’Austràlia. Mira, mira, on soc. Normalment, quan tenies amics fent voltes pel món, t’enviaven una postal del viatge. O, si era un tour, una des de cada ciutat visitada. Al tornar et preguntaven si les havies rebut. Un viatge que es valorés havia de ser prou llarg per donar temps perquè arribés almenys una de les postals enviades. ARA LES

imatges que envies i reps dels viatges són a temps real i, gràcies a les càmeres dels mòbils, moltes vegades la qualitat és molt superior a la de les postals. Però les postals eren més corteses, no entraven en la teva vida armant tant d’enrenou d’alarmes i tampoc no es presentaven en bloc les 50 vistes més vertiginoses dels Alps, les imatges més brillants de Nova York i les no tan brillants, però, bé, és que aquí també hi he estat, la millor perspectiva d’un fragment i un altre i un altre de la Muralla xinesa o el lleó més grenyut de Kenya i tota la seva família més el seu veí l’elefant i un parell d’arbres al fons, ni el coala més simpàtic d’Austràlia vist des d’angles des dels quals només els zoòlegs aprecien la visió de les bestioles i això no sempre.

Davant d’aquesta competència, les postals han perdut la fanfarroneria, s’han tornat humils i discretes. La postal arriba sense fer soroll, no et truca, no et reclama, te la trobes. Et sorprèn, amagada enmig de cartes del banc, factures i publicitat. L’agafes, en mires la imatge i, de seguida, amb una autèntica curiositat, la firma. Algú et va recordar i et va escriure unes línies a mà, va escriure el teu nom, la teva adreça i va enganxar un segell. Va buscar una bústia. Tot això perquè una petita cartolina de colors vingui a trobar-te.

Ara que s’apropa l’època de les vacances, ¿per què no recuperem aquesta experiència d’escriure postals? Potser a la tornada també els n’esperi alguna a la bústia.

☰

Escriptora.