La vida serena

L’arribada de l’Aquarius a València és, d’entrada, una notícia excel·lent. Per una simple qüestió d’urgència humanitària, el fet d’haver acollit el vaixell i totes les persones que hi malvivien, enmig de la tempesta –marítima i política–, és un gest honorable del Govern de Pedro Sánchez. Hi ha qui diu que, a més de salvar els immigrants, també ha salvat el que queda de la dignitat europea. Ara, és cert, vindran més problemes i, després de superar el temps del breu permís de residència, veurem què passa. I també hi haurà més arribades –no tan mediàtiques com aquesta– i més desapareguts en aquest mar que ara és tan hostil. I la roda no es pararà. Almenys hi ha hagut un gest que hauria de servir perquè Europa despertés.

Tanmateix, quan parlem del continent que voldríem acollidor, respectuós i democràtic, no tothom pensa en una mateixa idea. Matteo Salvini, en la seva negativa a acollir en ports italians l’Aquarius, també va parlar de gestos i va dir que era «l’últim intent per salvar una Europa que està morint d’hipocresia i silenci». Els feixistes també la volen salvar. «El meu objectiu», va dir el ministre italià, «és garantir una vida serena per a aquests nois, a l’Àfrica, i per als nostres fills, a Itàlia». La seva «vida serena» és neta i pulcra, incontaminada. La nostra (no solament amb gestos sinó amb polítiques contundents) hauria de ser una altra vida, dispersa i atapeïda, tenaçment policroma.

☰