Ens hi va la vida

Eren vives. Fa una setmana totes dues eren vives. Una, a Granada. L’altra, a Badalona. 43 anys, un tret al cap i un altre a l’estómac. 40 anys, asfixiada. Espanyola, deia el seu passaport. Guatemalenca, indicava l’altre. Assassinades. Aquest any ja en van... ¿fa faltes comptar-les? ¿Què en sap l’estadística de les seves vides? O més aviat, ¿què delata de les seves pors? L’horror és l’assassinat. L’agonia és conviure amb la mort. Saber que hi ha algú que disposa de la teva vida, que cada dia pot ser el teu final, que potser t’espera a la cantonada, que potser aquesta nit es passi una mica més amb l’alcohol i, que, al final, aquest compte enrere que et manté insomne a les nits estigui a punt d’arribar a l’acabament.

Als cossos de les dones es lliura l’última batalla del patriarcat. Podem exigir i ho hem de fer més mesures a les institucions, hi ha moltes coses a fer i en els camps més diversos. Des de l’educació, la legislació o la cultura. Però som els ciutadans els que ens hem de conjurar perquè «ni una més» sigui més que un crit, un lema, un anhel. Tots tenim el deure de convertir-nos en guardians de la memòria de les dones assassinades, en la veu dels seus silencis i en les mans que aturin les agressions. Només en la nostra ment, e n la nostra capacitat d’encomanar i inculcar la lluita contra el masclisme (en totes i cada una de les seves demostracions) hi ha la possibilitat de vèncer aquesta lluita. Ens hi va la vida.

☰