Tots contra el sultà Erdogan
Les eleccions anticipades de diumenge que ve creen una sorprenent unitat de l’oposició
Confiat en la divisió de l’oposició, Recep Tayyip Erdogan va avançar 17 mesos les eleccions presidencials i generals turques, que va fixar per a diumenge, per garantir tant la seva permanència en el poder com de la coalició governamental de l’islamista Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) i l’ultradretà Partit del Moviment Nacionalista (MHP). De tota manera, la seva deriva autoritària ha aconseguit unir les forces dels seus enemics que, per primera vegada en 15 anys, el posen en perill.
Primer ministre des del març del 2003 a l’agost del 2014 i des d’aleshores president, Erdogan no va imaginar que, en un espai tan curt de temps –l’anunci de les eleccions va ser el 18 d’abril—, l’arc parlamentari opositor es donés la mà per fer trontollar la seva butaca. Al contrari, la seva decisió pretenia esquivar que li passés factura el deteriorament de l’economia turca i la creixent popularitat de Meral Aksener, l’exministra de l’Interior que va provocar el 2017 una escissió de l’MHP, denominada IYI (Partit Bo).
Davant de la pèrdua patida per l’MHP, el Govern va témer que aquest partit no superés el llistó del 10% que exigeix la llei per entrar al Parlament i la va reformar perquè es puguin formar coalicions electorals. D’aquesta manera, el votant escull un partit, però en el còmput s’hi sumen les paperetes conjuntament. La fórmula ha trencat les reticències de l’oposició a unir-se per enfortir el seu repte al poder.
Erdogan es va obstinar l’any passat en una reforma de la Constitució per transformar el sistema polític turc des d’un model parlamentari a un de presidencialista molt centralitzat. El referèndum, celebrat a l’abril, el va guanyar per un marge estret. Només el 51,4% dels votants es van manifestar a favor de deixar tot el poder executiu en mans del president, a qui es va augmentar el mandat de quatre a cinc anys. SOTA EL LEMA
Un vot a Erdogan és votar per l’autocràcia, vota per la democràcia, el Partit Popular Republicà (CHP), defensor a ultrança dels valors laics de la república fundada per Mustafá Kemal Atatürk, ha format una coalició electoral amb el dretà IYI i l’islamista Partit de la Felicitat (SP), en què va militar Erdogan abans de fundar l’AKP. Més insòlit encara va ser que, quan el president va convocar les eleccions, el CHP va demanar a 15 dels seus diputats que s’unissin als cinc de l’IYI perquè pogués formar grup parlamentari, fet que li obria les portes a participar en els comicis sense les traves impossibles de salvar en dos mesos.
Amb desenes de periodistes empresonats i els mitjans de comunicació emmordassats i molts de comprats per grups afins al Govern, Erdogan no dubtava de la seva reelecció, que continua sent el més probable, encara que tot apunta a una incòmoda segona volta entre els dos candidats més votats. A més, l’oposició podria aconseguir el control del Parlament si, com indiquen les enquestes, el partit kurd HDP aconsegueix superar la barrera del 10%, ja que uniria els seus diputats a la coalició opositora.
Amb Erdogan a la presidència i el legislatiu en mans dels seus enemics polítics, la governabilitat seria molt difícil en un moment en què Turquia passa per una situació delicada. D’una banda, afronta serioses dificultats econòmiques, amb una forta depreciació de la lira, una inflació superior al 10%, un dèficit pressupostari que l’any passat va augmentar el 58% i un atur creixent de més del 10%. En el pla internacional, Ankara es debat entre l’allunyament de la Unió Europea, que li exigeix més compromisos democràtics; l’acostament a Rússia, que vol jugar un paper més important al Pròxim Orient, i la seva aliança amb l’OTAN i els EUA, amb qui lluita contra l’Estat Islàmic a Síria. L’ocupació per l’Exèrcit turc, al mes de març, de la ciutat siriana d’Afrin, en poder de les milícies kurdes, va desencadenar una ona nacionalista que el president prova d’utilitzar a favor seu amb l’anunci de noves incursions per allunyar de la frontera les YPG (la principal milícia kurdosiria), que considera terrorista pels seus vincles amb la guerrilla del Partit de Treballadors del Kurdistan (PKK).
En vista d’aquesta perspectiva, la gran incògnita és si el sultà i els seus afins recorreran al frau per omplir les urnes. La situació interna l’hi facilita. Després del fallit intent colpista del juliol del 2016, s’ha renovat per setena vegada l’estat d’emergència, que restringeix les crítiques al Govern i les manifestacions, i manté a la presó nombrosos diputats, alcaldes i membres de l’HDP. L’oenagé nordamericana Freedom House ha degradat la qualificació del sistema turc de «parcialment lliure» a «no lliure». L’avenç electoral pot tornar com un bumerang contra Erdogan i el seu partit, que el març del 2019 hauran de tornar a les urnes per a unes eleccions municipals en què podrien perdre fins i tot Istanbul.
☰
Periodista.