¿Què hi posem a la pancarta?

Els gestos, substantiu de moda al nostre particular diccionari polític, estan complicant, i molt, l’estratègia a seguir per l’independentisme català de cara als pròxims mesos. Per sort arriba l’estiu i també les vacances, i ja se sap que no hi ha cap reivindicació ni causa, per més urgent i històrica que sigui, que no quedi atracada a qualsevol port de la Costa Brava fins al setembre. Però abans queda un escull per salvar, un obstacle no menor que permeti mantenir el relat independentista a dalt de tot fins a l’inici del curs polític. La Diada necessita un eslògan clar, contundent i que no defraudi ni els votants, la motivació dels quals és essencial, ni les associacions que fa anys que converteixen cada edició de l’Onze de en un nou èxit. Ara mateix, aquest missatge que sosté uns i altres no existeix, i les possibilitats que acontenti a tothom són senzillament remotes. La culpa, deuen pensar a les files independentistes, la tenen Pedro Sánchez i els seus gestos, els seus maleïts gestos. La culpa la té la pròxima reunió entre els dos presidents. La culpa la té que el nou Govern del PSOE hagi pres al peu de la lletra allò del diàleg, l’entesa i... una altra vegada els gestos.

Si hi ha voluntat de diàleg, si hi ha voluntat per a l’acostament dels polítics empresonats, ¿com sostindrà l’independentisme la seva teoria estrella? ¿Com convencerà Europa que el Govern espanyol és opressor, autoritari, altiu i superb? ¿Què poden «vendre» amb el canvi de govern a Espanya? No gaire res, per això alguns s’afanyen a buscarne un de més difícil encara que faci impossible qualsevol acord o enteSetembre sa. Però remenar al bagul dels fets impossibles no només no està aconseguint –de moment– l’efecte desitjat, sinó que, a més, ens està oferint la imatge més desassenyada del president Quim Torra, que té un comportament més pròxim al d’un adolescent capritxós que al d’un líder polític de nivell. La seva recent rebequeria per no ser el primer a reunir-se amb el president Sánchez (que abans es reunirà amb el lehendakari Iñigo Urkullu) és un clar exemple de no saber per on va la partida. O més ben dit, de no acceptar que hi ha partida i que a més l’han convidat a jugar.

Doble repte

Torra té al davant un doble repte: d’una banda saber qui representa quan es reuneixi amb el president del Govern, i no em refereixo ja a tots els catalans (una cosa que molts donem per perduda), sinó ¿a quina part de l’independentisme vol acontentar? Les posicions d’uns i altres comencen a ser antagòniques i no voler veure una esquerda en les forces independentistes és negar la realitat... una vegada més.

El segon repte a què s’enfronta el president és convèncer-nos que l’independentisme no preferia el Govern del Partit Popular a la Moncloa. De vegades –massa últimament– ho sembla.

A aquests reptes cal sumar-hi una pregunta temporalment aparcada però que es pot convertir en un maldecap la primera setmana de setembre: ¿Què hi posem a la pancarta?

☰