Denegada per «inadaptada»
Noelia Ceroni, barcelonina des del 1996, denuncia que la seva sol·licitud de nacionalitat ha estat desestimada per no saber respondre preguntes com on se celebren les festes de la Paloma
Arriba a la cita directament des del CAP, de visitar el metge de capçalera per demanar-li un informe que demostri que entén i segueix les seves ordres. Abans va haver d’anar a l’institut del seu fill gran, a l’escola del mitjà i a la guarderia dels dos petits, bessons, a demanar un document que acrediti que és «una bona mare», que porta els seus fills a l’escola amb puntualitat, que no falla a cap tutoria i que participa de manera activa en les activitats organitzades per les ampes, de les quals forma part. El mateix a l’escola on va estudiar el curs de radioteràpia i a l’hospital on treballa. «Resulta bastant vexatori haver d’exposar-te davant de tothom, però ara és el que em toca. Necessito tota aquesta documentació per presentar-la amb el recurs», assenyala Noelia Ceroni. Després de 22 anys vivint a Barcelona –més de la meitat de la seva vida– fa poques setmanes va rebre la denegació de la sol·licitud de la nacionalitat espanyola amb l’argument que «la interessada no està adaptada a la cultura i a l’estil de vida espanyols».
Nascuda a l’Uruguai fa 43 anys, Ceroni viu a Barcelona des dels 20. «Em vaig casar molt jove i vaig venir amb el que en aquell moment era el meu marit. Allà portava una vida acomodada; no vaig venir buscant una vida millor, però tenia ganes de canviar. Ganes d’aventura». Va iniciar la sol·licitud de la nacionalitat espanyola el 2014, per poder votar. «Soc una ciutadana sense dret de vot. No puc votar ni aquí ni allà. Allà els primers anys el vot exterior estava prohibit perquè els primers governs en democràcia eren de dretes i creien que el vot exterior era un vot exiliat, d’esquerres; després, amb l’arribada al poder de l’esquerra, es va voler introduir, però es va fer un referèndum i va sortir que no», explica. Aquí tampoc pot votar ni en les municipals perquè no hi ha conveni entre els dos països.
Qüestionari sorpresa
Va començar a tramitar la nacionalitat el 2014, després de 18 anys vivint a Barcelona. En aquell moment no treballava; s’havia agafat un temps per criar el seu segon fill. Va anar al registre civil amb la seva dona: «Sense nacionalitat i sense feina necessites algú d’aquí que es responsabilitzi de tu», assenyala. La seva parella va haver de presentar les seves nòmines, extractes bancaris, les escriptures del pis que comparteixen, els papers del cotxe, la seva vida laboral... «La funcionària que ens va atendre ho va mirar tot, va comprovar que tot estava en ordre i aleshores la van fer sortir perquè fes l’examen», explica.
Ceroni sabia que hi havia un examen perquè ha treballat amb col·lectius d’immigrants, però denuncia que ni havia estat informada del temari, ni que l’examen seria en aquell moment. «Jo hi anava a entregar papers i de sobte em veig davant d’un paper en què em pregunten els articles 6, 14 i no recordo quin més de la Constitució, cinc esportistes espanyols, tres rius de la comunitat de Madrid i qui era la presidenta d’Andalusia», afirma.
Es va quedar descol·locada –«no hi havia pràcticament cap pregunta so- bre Catalunya, on visc»–, però va començar a respondre fins que va topar amb un «¿On se celebren les festes de la Paloma?». «Em vaig indignar! Li vaig dir a la funcionària: ‘Però, a veure, ¡que jo visc a Barcelona!’. I ella em va respondre molt seriosa: ‘Però ets aquí per treure’t la nacionalitat espanyola, no la catalana’», prossegueix. «Li vaig entregar l’examen enfadada i conscient que no era un gran examen, però, al tenir tota la documentació en regla, no vaig pensar que me la denegarien», explica. Quatre anys més tard, aquest juny, li va arribar la resolució. Denegada. «La interessada no ha justificat grau d’integració en la societat espanyola», deia també el paper que va indignar aquesta tècnica de radioteràpia que ha decidit no callar. «Ja no és per mi, és per tothom. Si em fan això a mi, que soc blanca, tinc recursos i domino la llengua, ¿què deuen fer amb les persones en situacions molt més vulnerables?», reflexiona.
Ella treballa en un hospital privat i no té problemes, però si volgués accedir a una plaça en un hospital públic tampoc no podria ferho per no tenir DNI. «Hi ha gent que sí que se la juga. Per a qui sí
«No es tracta de mi, sinó del sistema. Si a mi em tracten així, com tracten els més vulnerables?»
que és crucial tenir la nacionalitat o no», insisteix.
El seu advocat li va plantejar obrir un nou expedient, començar els tràmits des de zero, repetir l’examen, aprovar-lo i prou, però s’hi nega. «És una resolució injusta i vull recórrer-la. Denunciar-ho. És una qüestió de dignitat. Tant que he plorat... Tant que m’ha costat no veure envellir-se els meus pares ni créixer els meus nebots, i ara em diuen que no estic adaptada, però ¿què s’han cregut?», s’emociona.
Un altre dels motius pels quals va tramitar la nacionalitat era no haver de tornar a passar per la renovació del NIE.