Dino Zoff a Sant Boi-82
La presència italiana en un hotel del Baix Llobregat va causar estupor entre la població local
El Baix Llobregat és la comarca que tothom creua, però ningú no visita. La seva bellesa és un gust adquirit: el meu poble, Sant Boi, no és turístic ni domèstic ni una postal. El paisatge està compost per polígons, camps de carxofes, torres elèctriques, un frenopàtic enorme. Al segle XIX, quan el concepte del turisme estava a mig fer, la gent benestant de Barcelona venia d’estiueig a Sant Boi, però allò es va acabar. Quan jo era petit, el meu poble ja només exportava capital humà.
I llavors, de sobte, el maig del 1982, pel Mundial de futbol, la FIFA va decidir allotjar la selecció italiana en un hotel del meu poble. Ho explico en un fragment de la meva última novel·la, Antes del huracán: «La verdad es que es raro, lo de que estén aquí los italianos. Al principio nadie se lo creía, ni siquiera los niños; todo el mundo asumía que se trataba de una inocentada fabricada en Barcelona para reírse de nosotros, los desgraciados del Llobregat. Tuvo que salir en varios periódicos españoles para que la gente empezara a creer, y acudiese aquí en peregrinación, a ver a los italianos, pedirles firmas, bambas, besos, que se nos llevasen pronto».
Una suite amb vistes
Nosaltres havíem nascut allà, sí; algú ho havia de fer. Però, ¿visitar-lo? ¿Una selecció del Mundial? Ningú no ho entenia. Els dissabtes al matí els nens s’amuntegaven a la porta de l’hotel per assegurar-se que allò estava passant, aixecant els seus àlbums de cromos, assenyalant els jugadors i llançant la bala ocasional a l’ull d’Enzo Bearzot. Ens tranquil·litzava que l’hotel fos de primera categoria, però ens preocupaven les vistes. «¿Una suite de luxe amb vistes a la fàbrica de ciment i el pàrquing del Carrefour? El grum li pujarà la maleta, senyor Zoff». Potser la gerència decidiria mantenir les persianes abaixades. «Ho sento, senyor Rossi. No, no es poden obrir. Perquè no. Cregui’m, signore, és millor així. ¿I aquesta olor? El riu, senyor. No, no hi floten els mil cadàvers putrefactes d’un exèrcit invasor. Sempre és així». En fi. Amb una mica de sort no s’adonarien d’on eren (ens dèiem).
Se’n van adonar. La FIFA va prendre una altra de les seves decisions postbongo d’haixix i va ordenar que la selecció italiana entrenés a l’estadi de l’equip local. Imagino que en aquella època havia de ser un encreuament entre patatar i zona de proves nuclears. Durant el primer entrenament algun italià devia caure en un pou negre, i es va acordar que es traslladessin els entrenaments a un altre camp pròxim abans que algú resultés ferit. Van escollir el camp d’algun enemic mil·lenari del nostre poble, com el Cornellà o el Gavà, i això per a nosaltres va ser una humiliació pitjor que el Pacte de Versalles.
I, no obstant, van guanyar el Mundial. Encara estem esperant que ens donin les gràcies.
☰
«Van escollir el camp d’algun enemic mil·lenari del nostre poble, com Cornellà o Gavà»