«Com més accés es té a la cultura, menys interessa»
JOËL DICKER Novel·lista, publica ‘La desaparició de Stephanie Mailer’
A Joël Dicker (Ginebra, 1985) l’esgota que sempre es parli de la seva joventut. Va assolir l’èxit amb 27 anys gràcies a La veritat sobre el cas Harry Quebert (2013), traduïda a més de 30 idiomes, i a partir d’aquest moment es va convertir en un dels autors amb una projecció internacional més gran. El seu secret, l’elaboració de ficcions addictives que s’allunyen del best-seller convencional gràcies a la complexitat i riquesa amb què aborda els personatges, immersos en trames que s’aproximen al thriller. Ara publica la seva nova novel·la, La desaparició de Stephanie Mailer (La Campana / Alfaguara), en què torna a situar l’acció en una petita localitat de la costa est nord-americana i en què es reafirma com un hàbil generador d’atmosferes i d’intrigues vertiginoses, amb girs constants i en què no hi ha ni un minut de descans.
— ¿Viu la joventut com una virtut o una condemna?
—És una cosa molt relativa. Jo ja tinc enveja dels que tenen 20 anys. Sempre som més grans i més joves que algú. No és que sigui una virtut, però està bé.
— Tot i això, no se sent gaire proper a la generació mil·lennista.
— Jo vaig néixer quan encara es consultava el diccionari en paper i no es buscava tot a Google. Personalment crec que les xarxes socials tenen possibilitats, però no s’utilitzen per a coses de profit. Al final només acaben evidenciant el narcisisme de la societat. Els joves, per exemple, sembla que estan concentrats en ells mateixos. És una generació estranya. Em sembla simptomàtic que com més accés es té a la cultura, menys interessi.
— Parli’m de La desaparició de Stephanie Mailer. ¿Què la diferencia de les seves novel·les anteriors? — Està més centrada en els personatges. És una novel·la coral i precisament el punt de partida és aquesta polifonia de veus. Cadascun dels personatges de la novel·la explica el seu passat, però acaben tenint un destí comú.
— També hi ha constants salts en el temps.
— La vaig escriure així, tal com es llegeix, amb totes aquestes anades i vingudes. En realitat era una manera de dinamitzar la narrativa i jugar amb l’estructura. Hauria sigut massa pesat concentrar l’acció en blocs massa llargs, perquè les dues línies cronològiques són massa denses de manera independent.
— La manipulació literària acaba sent un factor important.
— Sí, però intento que la novel·la es converteixi en un espai molt viu de personatges, intriga i acció. D’alguna manera intento que el lector també actuï, participi i construeixi mentre llegeix. Que tingui por, pateixi tensió i, en definitiva, senti a través de la lectura una experiència intensa.
— ¿Què li interessa del gènere negre?
— Doncs molt poques coses en realitat. Crec que està en un tercer terme en la novel·la. Entra al llibre més tard i només serveix com a fil conductor.
— ¿De quines coses volia parlar aquesta vegada?
— Que cadascú sempre té una cosa per reparar i és responsabilitat seva fer-ho o no, esmenar-ho o amagar-ho. Cadascun de nosaltres, més o menys tenim una història traumàtica que carreguem a les espatlles, i això ens acaba influint en la nostra construcció com a persones. En la novel·la, cadascun dels personatges intenta buscar en el seu passat per superar alguna cosa i tornar a començar.
— Un altre cop els Estats Units, ¿tant el fascinen?
— Em resulta més senzill, ho conec bé perquè hi he passat molt de temps. Però l’utilitzo només com a decorat i sempre imprimeixo una distància com a narrador amb aquest escenari. És un espai gairebé teatral i atemporal per a mi.
— En la novel·la hi ha apunts sobre el masclisme en determinades professions i en ambients inesperats. — No només passa als pobles, també a les ciutats, a tot arreu. En les empreses, les dones cobren menys per fer la mateixa feina. El masclisme és una xacra generalitzada i per això volia plasmar a la novel·la una sèrie de dones que s’enfronten a totes aquestes dificultats, a aquesta discriminació d’una manera quotidiana.
— Va afirmar que Philip Roth era el seu preferit entre els autors vius. ¿Ha quedat vacant aquest tron?
— Per a mi no és important que estiguin vius o morts, sinó el lloc que t’ocupen al cor. Hi ha autors que em van marcar en l’adolescència i a poc a poc la seva influència es va anar difuminant, perquè anem creixent i nodrint-nos de noves referències. Espero que en el futur em marquin altres escriptors que encara no he llegit.
«Ara tothom té opinió de tot». Encara que no hi entenguin de tennis, saben si Nadal ha jugat bé o no»
— Les seves novel·les són molt cinematogràfiques; ¿què sent ara que Jean-Jacques Annaud ha adaptat en una sèrie de televisió La veritat sobre el cas Harry Quebert?
— ¿De veritat creu que són cinematogràfiques?
— Són molt visuals.
— I tot i això utilitzo molt poc la descripció. A Jean-Jacques Annaud li ha costat molt perquè no dic com és el Marcus, ni com és la casa on viu. Per això ha hagut de prendre moltes decisions, omplir molts buits. Li vaig deixar total llibertat perquè creés i fes seu aquest món. Només li vaig demanar ser-hi present, preguntar i descobrir el món del cinema, i ha sigut una experiència molt forta i important per a mi. Estic desitjant que la sèrie es vegi perquè a mi m’ha semblat un treball formidable.
— ¿Amb l’èxit ha canviat el seu plaer per l’escriptura?
—Al contrari. Això és l’únic que puc mesurar. Les altres coses no depenen de mi. Ara tothom té una opinió sobre tot. Encara que no hi entenguin de tennis, saben si Nadal ha jugat bé o malament. Es qüestiona el que té èxit i el que no, i no que el millor és divertir-se amb el que un fa.
☰