Un sublim colofó del Sónar
Alva Noto i Sakamoto arriben al zenit de la seva relació artística amb ‘Two’
Una bandada d’ocells va creuar el cel del Teatre Grec emetent una bateria d’hipnòtics gralls que, per un instant, van trencar el silenci borrascós amb què operaven el músic electrònic alemany Carsten Nicolai, àlies Alva Noto, i el compositor japonès Ryuichi Sakamoto. El que podria haver sigut una incòmoda interferència es va convertir en estrany aliat del tancament de la 25a edició del Sónar, una experiència artística procedent potser d’una altra dimensió de l’espai i del temps que va sublimar els més de 15 anys de relació entre l’explorador científic del so i el pianista. Defugint qualsevol guió en el seu nou espectacle Two, la parella es va deixar arrossegar per les aigües de la improvisació i va seguir la pauta del seu últim treball en comú, Glass, en què reten homenatge a l’arquitecte nord-americà Philip Johnson i la seva fabulosa Casa de Cristal de Connecticut amb una peça de gairebé 40 minuts d’art sonor abstracte i ambient dron minimalista.
Noto i Sakamoto ja havien visitat el Sónar en dues ocasions prèvies. La primera, el 2006, per presentar Insen a l’Auditori; la segona, el 2011, per fer el mateix amb Summvs al Teatre Grec. A punt de donar per acabat el seu projecte artístic en comú, la parella va tornar a omplir de gom a gom l’amfiteatre a l’aire lliure, amb un públic que va mostrar respecte reverencial de principi a fi. No es va sentir ni una mosca ni un estossec. Si de cas el crit d’un espectador que va resumir la percepció general amb un sincer «¡brilliant!», i res més. Sí que es va percebre, en canvi, una excitant càrrega d’energia i emoció que va fer de la vetllada alguna cosa del que potser es parlarà en la 50a edició del Sónar, quan les intel·ligències extraterrestres de l’exopla- neta GJ273b contestin al senyal enviat pel festival.
Ja des del principi, amb Sakamoto corbat sobre les tripes del piano i fent crepitar amb les mans objectes físics com closques, cants o papers, i amb Nicolai manipulant oscil·ladors i generadors de to des d’una gran taula blanca, es va percebre la condició mutant de la seva proposta (sons foscos de sintetitzador, vidres dringadissos, percussions trencades) a diferència de les sonoritats més acústiques, més de piano, d’altres propostes prèvies de la parella.
BELLESA MATEMÀTICA De fons, a l’esquena dels dos músics, una fina pantalla projectava imatges de bellesa matemàtica, dissenyades per Alva Noto. El duo té previst oferir tres concerts de Two a tot el món, i el de diumenge a Barcelona –fruit de la col·laboració entre el Sónar i el Grec– no va tenir res a veure amb el que havien ofert fa uns dies a Berlín, desconstruint el seu repertori fins a fer-lo gairebé irreconeixible. D’entre l’oceà d’estímuls sonors i visuals, es van poder captar fragments d’El cant dels ocells, de Pau Casals, i de la sèrie Música callada de Frederic Mompou. A estones semblava que sonaven notes de la seva versió de By this river de Brian Eno, a estones s’intuïen extractes de Morning, en un exercici microscòpic i majúscul al mateix temps, que va mostrar un Sakamoto en perpètua evolució i experimentació, i un Nicolai com sempre hieràtic, marmori, precís, matemàtic, capaç de desposseir el so de qualsevol capa i deixar-li el moll al descobert. Química magistral.
☰
La parella es va deixar arrossegar per les aigües de la improvisació i l’art sonor abstracte al Teatre Grec