Jack Bauer, trobador
L’actor Kiefer Sutherland va mostrar l’encara poc coneguda faceta de cantautor country-rock
«No soc ningú per donar consells, però si ho fos, en donaria un: la vida és massa curta per no fer el que t’apassiona», va dir Kiefer Sutherland poc després de començar el seu concert a la sala Bikini diumenge passat, abans d’atacar Something you love, una de les cançons que inclourà en el pròxim disc.
Així és, disc, no pel·lícula ni sèrie. I si és el pròxim és perquè abans n’hi ha hagut almenys un: Down in the hole, del 2016. La faceta country-rock de l’actor encara és poc coneguda, però el seu amor pel quart art ve de lluny i el 2002 va arribar a cofundar un segell, Ironworks, distribuïdora als Estats Units d’algun disc del gran Ron Sexsmith.
Va ser només fa cinc anys, poc abans de deixar enrere el Jack Bauer de 24, quan Sutherland es va ficar de debò en la música. Era conscient de la mena de reaccions incrèdules i jocoses que generaria. També és insegur, es detecta en les entrevistes, sobre les seves qualitats com a compositor i intèrpret. Però res d’això no li ha impedit gravar i fer gires. Repetim: la vida és massa curta per no fer el que t’apassiona.
Dignitat i maneres
El que es va veure a la sala Bikini no va tenir caràcter d’epifania. Tampoc no va ser un deliri a l’estil de David Duchovny a la sala Barts. Era un home de veu justa però mai desafinada, i guitarres que feien el fet, al capdavant d’una banda sòlida i fins i tot robusta, en què va destacar la tasca guitarrística de Michael Gurley, antic membre de dada, grup amb certa fama a finals dels 90 que va publicar diversos discos al respectat segell I.R.S.
Sutherland i banda van escalfar l’ambient amb Run to him, però van treure veritable múscul rocker amb Something you love. Abans de cada cançó, l’actor donava les gràcies per la nostra presència (ho va fer infinites vegades, gairebé sorprès) o explicava alguna història relacionada amb la peça a punt de sonar.
Reckless & me havia de tractar sobre el cavall (Reckless, Temerari) que va muntar en els seus dies de genet de rodeo exitós, a finals dels 90, però a poc a poc va descobrir que en realitat estava escrivint sobre ell mateix. Sigui com sigui, el seu tema favorit és la beguda: Going home tracta sobre tancar bars, mentre que l’objecte amorós de Can’t stay away no és cap dona, sinó una barra.
Les relacions interpersonals sem-
Era un home de veu justa, però mai desafinada, i guitarres que feien el fet, amb una banda sòlida
bla que li importen menys com a trobador. Les seves poques cançons sobre amor generen dubtes. La balada I’ll do anything no és el millor moment de l’actuació, ni Faded pair of blue jeans, amb aquesta metàfora millorable per apuntalar la longevitat d’una relació: «Tu i jo som com un parell de texans desgastats».
Per compensar aquestes relliscades, va recuperar peces indubtablement bones, com Blame it on your heart (Patty Loveless), The bottle let me down (Merle Haggard), Honey bee (Tom Petty) i la més òbvia Knockin’ on heaven’s door (Bob Dylan). Aquesta última ens va servir per saber, a través de la introducció de Kiefer, que el seu pare Donald no va treure una cinta de Dylan del cotxe durant 10 anys.
☰