Tofiq Bahramov: ull de falcó miop
Quan proves de fer-te una idea exacta sobre el Mundial que es va celebrar a Anglaterra el 1966, acostumes a topar amb una disparitat d’opinions que crida l’atenció: els aficionats anglesos afirmen que va ser una competició esplèndida; els de la resta del món consideren que va ser una calamitat.
Fins i tot sense arribar a la ultraviolència gore de Xile-62, la duresa utilitzada per seleccions com l’Argentina, l’Uruguai, Bulgària o la mateixa Anglaterra (amb l’esdentegat Nobby Stiles com a repartidor oficial), alimentada per la permissivitat arbitral, va propiciar un futbol tosc i enredaire i va convertir els partits en un carrusel de puntades de peu, empentes, insults i batusses en què van sucumbir artistes com Pelé i Eusébio, que van tornar a casa sense la copa i amb els panxells plens de blaus.
A la final, disputada a Wembley el 30 de juliol, hi van arribar els anglesos i els alemanys. Després d’un intens estira-i-arronsa, el temps reglamentari va acabar amb empat a 2, així que va caldre anar a la pròrroga. Havien transcorregut 11 minuts del temps extra quan el jove Geoff Hurst va recollir una centrada d’Alan Ball, es va girar i va superar el porter alemany Hans Tilkowski amb un xut que es va estavellar a la part inferior del travesser. La pilota va botar a la línia i va ser rebutjada pel lliure Wolfgang Weber. Indecís, l’àrbitre suís Gottfried Dienst va consultar el jutge de línia Tofiq Bahramov, de l’URSS, i aquest últim, sense dubtar, va moure el cap en senyal d’afirmació. Gol. El gol fantasma més cèlebre de la història dels mundials.
La llegenda de Stalingrad
Circula una meravellosa llegenda apòcrifa que assegura que quan Bahramov era al llit de mort i algú li va preguntar per què havia donat validesa al gol de Hurst, ell es va limitar a respondre: «Stalingrad».
Desgraciadament, la història no és certa. En les seves memòries, l’àrbitre nascut a l’Azerbaidjan que ha passat a la història del futbol com «el linier rus» que defensa que la decisió era correcta i que la pilota va traspassar la línia de gol, però no en el moment de botar a terra sinó en el moment de tocar la part superior de la porteria, i afegeix que el moviment de la xarxa ho demostra (podeu inserir-hi una emoticona de perplexitat). En qualsevol cas, la polèmica no va afectar gaire la carrera de Bahramov, que va continuar arbitrant al nivell més alt i va acabar ocupant el càrrec de secretari general de la federació àzeri. En reconeixement a la contribució al desenvolupament del futbol al seu país, l’estadi nacional de Bakú porta el seu nom.
És clar que l’Azerbaidjan no és l’únic país on Tofiq Bahramov té l’estatus d’heroi nacional. Els aficionats anglesos el veneren i avui encara uti-
litzen l’expressió «¿On és el linier rus quan el necessites?» cada cop que necessiten una ajuda arbitral per tirar endavant un partit. Quan el 2006 l’Azerbaidjan i Anglaterra van jugar a Bakú un partit de classificació per a la Copa del Món, un nombrós grup de supporters van lluir samarretes amb la llegenda Bahramov 66 i van dipositar flors als peus de l’estàtua del jutge de línia que hi ha a la porta de l’estadi.
Geoff Hurst i Hans Tilkowski van assistir com a convidats a aquest partit i van participar en un acte d’homenatge a Bahramov. L’exporter alemany fins i tot es va animar a pronunciar unes paraules. «Siguem clars –va dir–. La pilota no va entrar».H