On són els espanyols?

Un dels problemes més grans d’Espanya és que aquest país no l’habiten espanyols, sinó asturians, valencians, catalans, etcètera, que han perdut o no han tingut mai l’affectio societatis de què parla sovint López Burniol a La Vanguardia. Si ens comparem amb països propers, com França, la diferència és molt gran. Charles Trenet cantava als anys cinquanta: “Douce France, cher pays de mon enfance (…) je t’ai gardée dans mon coeur”. És imaginable al nostre país cantar: “Dulce España, querido país de mi infancia… te guardo en mi corazón”? Aquí cantem “Asturias patria querida” o “dolça Catalunya, pàtria del meu cor”, que més o menys és el que canta Trenet.

Sense aquest sentit de pertinença –diu López Burniol– no hi pot haver un projecte compartit entre les comunitats autònomes, i tampoc cap complicitat sentimental. Veig molt complicat corregir aquesta situació. En qualsevol cas, l’estructura actual amb les 17 autonomies no propicia aquesta complicitat i, a més, és impossible de sostenir econòmicament. Això no vol dir que s’hagin d’eliminar, especialment les que tenen característiques culturals i lingüístiques singulars. Però crec que tenen raó els que parlen d’una reforma a fons de la Constitució. Una reforma a favor de l’entesa i l’acceptació de tots els trets diferencials.

JOSEP M. ARÚS

Subscriptor Barcelona