La riquesa del català

Tinc un càrrec de certa responsabilitat en una empresa multinacional. M’expresso diàriament en anglès, llengua que vaig aprendre a l’escola i que vaig anar practicant amb amics d’altres països. No tinc cap certificat que ho avali, però això no ha estat un impediment per poder progressar.

No tinc cap dubte que el català m’ha ajudat a aprendre més idiomes perquè, segurament, el senyor Wert no sap que el meu idioma matern m’acosta a l’italià, que he pogut perfeccionar vivint-hi un parell d’anys i posteriorment prendre responsabilitats comercials a Itàlia. Tampoc no sap que m’ha permès conservar el francès que em van ensenyar durant l’educació general bàsica i molt útil ara que el meu lloc de treball és a París. I segur que tampoc no sap que quan em van assignar per primera vegada el mercat portuguès, en vaig tenir prou amb un curs intensiu d’un mes per adquirir els coneixements bàsics per poder-me comunicar en llengua portuguesa. Això em va permetre establir vincles comercials i personals ben forts en valorar el meu esforç per parlar la seva llengua, cosa que no passa amb interlocutors de llengua espanyola.

M’avergonyeix veure la qualitat dels nostres ministres i dirigents polítics espanyols sense capacitat de parlar cap altra llengua que no sigui l’espanyola i que en lloc de sumar es dediquen a restar. És tan patètic com indignant. Acabaré amb una dita es- panyola: “Más vale estar solo que mal acompañado”. Oi que m’entén, senyor Wert?

JOAQUIN MUNTANÉ BINEFA Subscriptor Vilassar de Mar