Tractament necessari

Sobre l’entrevista en què Joseph Knobel Freud afirma que el TDAH no existeix, m’agradaria comentar, abans que res, que sóc un noi de 22 anys diagnosticat amb TDAH i dislèxia, i que actualment estic cursant quart de Psicologia. Sense aquest diagnòstic i sense un tractament farmacològic, crec que mai no hagués arribat on sóc ara.

El que he entès d’aquesta entrevista és que milions de nens diagnosticats de TDAH no tenen res, que la seva falta d’atenció no es deu a res, que la seva mala planificació o la seva hiperactivitat o impulsivitat tampoc no es deuen a res. Doncs sí, posar l’etiqueta de TDAH consola i a més ajuda. Consola perquè entens el que et passa i veus que té un ajut possible. I ajuda, ja que els professors que abans et veien com un gandul veuen, en molts casos, que el que realment et passa és que tens TDAH. Aquest psicòleg comenta que resoldre un símptoma larvat en quinze anys no és qüestió de tres mesos, sinó que, com a molt, el podrem maquillar amb algun psicofàrmac, però la causa es mantindrà. Però jo penso que l’ansietat que origina el fet de no saber per què et passen aquestes coses –com la falta d’atenció– crea molta desmotivació, frustració i fracàs.

Oi que quan vas al metge i et diu que tens hipertensió i que t’has de prendre una pastilla perquè si no et pot agafar un atac, te la prens? Doncs amb el TDAH igual i, en molts casos, no és per a tota la vida.

JOAN-MARC ALCAIDE PONT

Barcelona