Persones que permeten la maldat

Fer-se gran comporta arrossegar una motxilla molt plena de records, d’experiència i de saviesa. El bagatge acumulat al llarg dels anys és una barreja de moltes creences, un conglomerat d’hàbits bons i menys bons que la vida ha anat col·locant en diversos compartiments.

Fer-se gran vol dir créixer en anys, però no significa pas ésser menys apte que les persones més joves. L’experiència dels anys viscuts, degudament encarrilada i amb més compromís actiu i menys conformisme, seria de gran vàlua per a aquesta societat tan mancada d’idees.

Joe Dispenza diu que cada dia repetim el 90% dels nostres pensaments, que ens tornem massa còmodes i els nostres hàbits esdevenen rutinaris.

Quan un Govern fa la burla d’apujar les pensions un 0,25%, que representa per a la gran majoria de pensionistes un parell d’euros al mes, ho fa amb la plena convicció que ningú no se li queixarà. El Govern de la majoria absoluta legisla el que li dóna la gana i ho fa amb total impunitat. En canvi, els nou milions de pensionistes suporten l’ofec de la seva economia amb resignació perquè no gosen aixecar la veu davant el poderós Estat per por de perdre el poc que tenen.

Tots coneixem casos de fills que sobreviuen gràcies a la minsa pensió dels pares, tots sabem que hi ha moltes famílies que voregen la misèria. Tots, però, fem veure que no ho veiem. La por encara està infiltrada en les ments i no seran pas els polítics els que ens en deslliuraran.

La sentència d’Albert Einstein és una invitació a la no-resignació: “El món no està en perill per les males persones, sinó per aquelles que permeten la maldat”.

CECILIA LLESUY

La Pobla de Segur