L’estima dels avis

Darrerament, mires les noticies i costa de trobar-hi una espurna d’optimisme. Una crisi colpidora que afecta una gran part de les famílies, assassinats en massa a qualsevol indret, pederastes i assassins, atemptats aterridors que deixen víctimes innocents, abús de poder i tràfic d’influències de polítics, i el procés a Catalunya que dura més que la Passió i acabarà igual.

Entremig d’aquesta tempesta, aquests dies s’ha comentat extensament un fotografia publicada pel jove italià Gianluca Murisciano aixecant en braços la seva àvia octogenària malalta d’alzheimer. La imatge, espontània i sincera, commou i segur que ha fet pensar més d’un. L’àvia de la fotografia necessitava el seu nét, tal com ell segur va rebre el seu caliu vint anys enrere. A mi em va fer pensar en l’estima dels avis cap als néts i quant es necessiten mútuament. Els pares hem d’educar. Els avis han de sentir l’afecte dels seus néts, rebre els seus petons i abraçades, llegir plegats un conte, gaudir d’una pel·lícula compartint llaminadures, esplaiar-se en una conversa, fer sentir importants els seus gestos, els seus esforços, alimentar les seves il·lusions. Els néts han de recollir els seus vàlids consells i pagar-los amb somriures.

Malgrat tot, al nostre voltant tot sembla que va de pressa i potser no posem en valor el paper dels avis. La imatge de l’àvia Antonia abraçada al seu nét em va recordar la frase feta que diu que l’amor no es demana, es mereix, i de ben segur que aquesta àvia, com molts altres avis, només recollia el que havia sembrat. Valgui aquesta carta per agrair als avis i abuelos d’arreu la seva tasca i fer-nos veure com d’important i imprescindible és el seu paper a la nostra societat.

HÈCTOR COROMINAS Subscriptor Barcelona