Dins el mateix vaixell

Aquest mes de juliol he tornat al nord de Portugal. Hi havia estat feia tres anys. En aquella ocasió vaig veure a Porto moltes cases mig derruïdes, alhora que un gran nombre de persones mendicants. Aquest cop, continuen havent-hi ben bé les mateixes cases en ruïnes, i pel que fa als pidolaires, la meva sensació ha estat que n’hi ha menys, tot i que no han desaparegut en absolut dels carrers.

Mentrestant, la guia del viatge, resident a Porto, ens va fer saber que d’una forma molt lenta notaven una petita millora de la greu crisi aquest últim any, a la vegada que vivien amb molta preocupació el que estava passant a Grècia, perquè els recordava el seu rescat. Els portuguesos es veuen molt propers als grecs i això fa que sentin una gran empatia i comprensió vers ells davant la situació límit en què es troben. Una comprensió i empatia que, per cert, em demano si aquí, al nostre país, també es donen fora de l’àmbit de les promeses purament preelectoralistes, amb el consegüent acompanyament de les mútues desqualificacions de sempre entre els diversos colors de tantes abrandades promeses.

EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ

Torroella de Montgrí