T’agrada ser gos?

Sovint surten cartes a La Vanguardia sobre els gossos. Hi ha persones que es queixen de la falta de cura d’alguns propietaris en recollir les caques i els dono la raó; altres creuen que als parcs haurien d’anar lligats seguint les senyalitzacions, antigues, és cert, però, sens dubte, vigents; d’altres que no poden veure els gossos ni en pintura i uns altres que van amb un metro a la butxaca per controlar que els pipicans de nova construcció no es passin de mida, com he llegit a la carta “Pipicà al carrer Freser” (31/ VII/2015). I aquí sí que veig que s’embolica la troca.

El nombre de persones que volen tenir un animal de companyia ha crescut els últims anys i el gos està situat al capdamunt de totes les preferències. És el primer animal que va ser domesticat per l’home i les seves qualitats d’intel·ligència i fidelitat el van convertir en el seu ajudant i amic. Crec que això és evident i aquesta societat nostra tan avançada hauria de fer el possible perquè tot es pogués compaginar: espais racionals perquè els gossos puguin jugar i córrer, no aquests reductes insignificants en els quals no hi caben ni quatre gossos de costat. I tancats, perquè els nens puguin jugar tranquils als seus llocs.

No tinc gos, però m’agraden molt. Sovint m’acosto al parc per veure jugar els nens i també miro els gossos amb les seves corredisses. Tot plegat és un goig. I em ve a la memòria la pregunta que, a cau d’orella, li va fer el meu fill Albert, que tenia cinc anys, al gos de la seva àvia mentre l’abraçava: “Siro, a tu t’agrada ser gos?”.

D’això en fa 30 anys. Segur que el Siro li va dir que sí.

MARIA TERESA SERRA GRIMA Subscriptora Barcelona