L’efecte Arrimadas

Sempre que veig Inés Arrimadas, manté una postura corporal falsament espontània. Adopta un saber estar après dogmàticament, disciplinadament. Complementa aquest mimetisme amb un to de veu aparentment segur i una fraseologia incisiva, repetitiva, de contingut superficial.

El seu discurs cala molt endins per la simplicitat i per la manca d’assortiment. Un alliçonament que sempre pivota entorn de qüestions fàcilment comprensibles i que generen una fidel adhesió, per no dir dependència. Temes recurrents com la corrupció (la dels altres, esclar), la identitat catalana-- espanyola-europea (la indissoluble Santíssima Trinitat), els autònoms, l’educació i la sanitat, constitueixen l’exclusiva unicitat discursiva que repeteix incansablement amb les mateixes locucions fins a aconseguir que aquest senzill missatge arreli en determinats sectors socials.

Gaudeix de la hipòcrita habilitat de reconduir qualsevol pregunta cap al terreny que domina i ho fa amb una simulada naturalitat. No aborda mai altres qüestions com- plexes i decisives com la cultura o la llengua, tema que, val a dir, a Catalunya suscita controvèrsia i obliga a un posicionament certament impopular.

Per sort, l’hipnotisme d’Arrimadas no corromp tothom, no vicia prou les mirades de totes les testosterones ni les emocions de tots els estrògens. La majoria dels catalans –i dels parlamentaris– hem arribat a la maduresa política. Ja no en tenim prou amb tres frases fetes que havíem après d’antics comediants.

XAVIER-S. RIBELLES I PUIG

Lleida