El patrimoni del cinema

Vinculada al món de l’art, fa anys que per motius laborals visc i treballo a l’estranger. Potser hi ha hagut un debat i jo me l’he perdut, però descobreixo que des de fa mesos ja no existeix a Barcelona –i des de fa més temps tampoc a Madrid– un laboratori cinematogràfic fotoquímic. Imagino que aquesta notícia ha passat desapercebuda perquè ja cap director fa pel·lícules en cel·luloide.

Per qüestions sentimentals, estic molt interessada en el cinema primitiu i em pregunto si la Generalitat té tot el cinema català restaurat i pot assegurar que totes les pel·lícules que es van fer en aquest material estan disponibles per continuar veient-se tal com eren.

Si gràcies a arqueòlegs de la imatge en moviment podem veure, avui dia, espectacles de llanterna màgica del segle XVIII, podem dir el mateix del cinema analògic? O hem perdut aquesta experiència i el veurem sempre més digitalment? Sincerament espero que no, però em preocupa que no hi hagi hagut ni notícies ni debat.

Molts pensem que el cinema és una expressió cultural com la pintura o escultura i confio que les institucions se n’hagin ocupat i puguin garantir a la ciutadania la pervivència d’aquest art predigital.

ASTRID COLOMAR

Sankt Gallen (Suïssa)