La pèrdua de la infància

He llegit l’article “¿El fin de la infancia protegida?” (Magazine, 29/XI/2015) i he recordat la reflexió que em va fer la meva filla quan tenia 8 anys davant la possibilitat de fer dibuix, anglès o sincronitzada i compaginar el temps familiar per tal de cobrir totes les hores. Vaig tractar la meva filla com un adult. Li vaig demanar quina activitat triava i la seva resposta va ser clara: “No vull ser gran! Vull jugar! No vull triar res”. Estic totalment d’acord en què, avui dia, sembla que tenim tots ganes de fer grans els nostres petits, el nivell d’exigència social i el model d’educació que tenim ens fa perdre de vista que els nens són nens i que aquest afany per fer-los créixer i assolir responsabilitats els acosta inevitablement a una pressió que es pot convertir en alguna cosa més que estrès. Des de ben petits, els nens tenen una agenda setmanal tan atapeïda que fa que els aboquem a créixer abans d’hora.

L’exemple dels continguts televisius on els nens són protagonistes cada dia té més força, no oblidem que la televisió és un mitjà de gran influència social, per tant, els models que ens ofereixen són seguits per part de la societat i pels nostres infants. On queda l’esforç de tants professionals de l’àmbit de l’educació per “protegir la infantesa”?

No sóc psicòloga, ni mestra, ni pedagoga, simplement sóc una mare que pensa que els models que ens mostren no són els correctes, que les capacitats personals ens faran únics en algun àmbit i que si no és així no passarà absolutament res, que tots som especials i únics i que si hem de ser els “escollits” ho serem en la mesura que vulguem. Grans reflexions les de Tonucci per entendre que el món sense infantesa serà un món sense imaginació ni creativitat, un món preestablert on no hi haurà lloc per a la espontaneïtat.

MIREIA BASTE GISPERT

Barcelona