Les dones silencioses

Fa uns deu anys vaig tenir la sort que em publiquessin un parell de cartes al diari. A la meva mare li va fer molta il·lusió veure aquelles cartes meves a la premsa. Tanta que, des de llavors, cada cop que llegeix el diari repassa les cartes dels lectors a veure si n’he escrit una altra. La meva mare té 83 anys. És una dona de les de la postguerra, nascuda el 1932. Gracienca de naixement, va viure des del refugi de la plaça del Sol els bombardejos de Barcelona, va anar a un camp de refugiats del nord de França amb la seva mare, mentre el seu pare lluitava contra el feixisme. Va tornar a Catalunya i va viure els anys de la foscor, la por i el silenci. La seva vida, com

moltes, no ha estat un camí de roses, però sempre l’ha acompanyat el sentit de l’humor i la il·lusió per les petites coses, que ens ha sabut transmetre.

La seva història és la de moltes dones que ja fa temps que estan marxant en silenci, però que mereixen un reconeixement, un homenatge. La seva és una generació anònima i silenciosa, a mig camí entre les dones de la República i les de la transició, però que ha estat la gran conservadora i transmissora de la cultura i la tradició catalanes, ja que no va ser al carrer, sinó a les cases, on es van mantenir durant la postguerra.

EDUARD OLIVÁN VENDRELL

Vic