Sobre okupes i ‘okupacions’

El passat mes d’agost uns okupes van entrar en un pis de la finca de la meva mare. Al cap de dues setmanes, uns altres en van okupar un altre. Els propietaris van posar les corresponents denúncies i van iniciar el tràmit judicial per fer-los fora. Però a hores d’ara encara hi són.

Han rebentat el pany del portal unes quantes vegades. Han manipulat els comptadors de l’aigua i la setmana passada hi va haver un robatori i dos intents de robatori. Tot s’ha denunciat, però com no se sap qui ho ha fet, no s’hi pot fer res. Els llogaters comencen a marxar per la sensació d’inseguretat que els produeix tot plegat. Els propietaris temen que el robatori i els intents de robatori no siguin estratègies dels okupes dirigides precisament a fer fugir els veïns i tenir l’ocasió d’entrar en algun altre pis buit. I a partir d’aquí, tornem a començar: denúncia, judici, sentència en contra, recurs, nova sentència i execució. Deu mesos més de viure en un pis gratis, amb tots els subministraments. Els advocats van dir a un dels propietaris d’un habitatge okupat que no podia donar de baixa els subministraments, que els okupes tenien els seus drets, i l’home ha hagut de fer front a factures de llum estratosfèriques.

És normal això? És normal que el ciutadà hagi de fer front tot sol a una situació tan dolorosa? Per què no hi pot intervenir la policia d’una manera més expeditiva? Per què la llei no ho soluciona en quinze dies i permet que s’estableixi un tipus de vida alternatiu, basat en l’okupació d’un habitatge particular i en la posterior especulació amb aquest habitatge? Per què es grava al ciutadà que paga els impostos corresponents que fan possible el sistema amb tots els costos, l’esforç i l’angoixa de fer complir la llei? Per què aquesta tolerància amb les okupacions?

JOSEP LORMAN

Barcelona