Dia de Tots Sants

Quan era petita, l’1 de novembre l’ambient a Barcelona era fred, gairebé gèlid. I això que no tinc massa anys. Amb bufandes tapant-nos la boca i roba de rigorós hivern anàvem a la castanyera de la cantonada de casa a comprar castanyes i moniatos, que a la meva enyorada mare li agradaven molt, i quan érem a casa els escalfàvem al forn. I preparàvem, com Déu mana en aquestes dates senyalades i al caliu de la llar, safates de castanyes, panellets i algun marron glacé. Avui l’escenari ha canviat radicalment. Les altes i preocupants temperatures per l’època de l’any, provocades pel canvi climàtic, ajuden que molts se’n vagin a la platja. I en lloc de la roba d’abric, es posin el vestit de bany.

Però l’1 de novembre –que ja el tenim a tocar– sempre serà una data amb forta càrrega emocional. Per tots els que hem anat perdent familiars molt estimats i altres éssers propers, també enyorats, ens cal aquesta data per rememorar com els vam estimar en vida, els prosseguim estimant en el record imperible, i amb quina força els trobem a faltar! Sempre romandran en els nostres pensaments.

Però venint el cas, sempre m’ha disgustat el terme emprat per algunes persones quan es refereixen al dia de Tots Sants com el dia dels morts, utilitzant –des del meu punt de vista– un lèxic pejoratiu. I mireu: no ho suporto! És pot ser més insensible? Hem de ser sempre tan explícits, en la vida i en la mort? És una obvietat que, una vegada finats, estarem morts. Tanmateix, penso que aquestes persones haurien de ser més curoses, donades les circumstàncies. Més respectuoses amb els que ja no són en aquest món. I denominar a aquesta data tan especial com el dia de Tots Sants.

CARMEN VILLAR PEREARNAU

Barcelona