Violència juvenil

Llegeixo l’editorial “Violència de gènere entre els joves” (Opinió, 1/XI/2016). La meva reflexió és la següent: la culpa és d’ells o en bona part de com els estem educant ja fa uns anys? Observem fills que no tenen respecte als seus pares, els quals es deixen insultar amb una actitud passiva i permissiva. Consideren que el més important és no contradir el fill i tranquil·litat i bons aliments. Observem pares que només están pendents de què li falta materialment al fill i li concedeixen gairebé a l’instant i sense esforç allò que exigeix.

Per tant, estem fent créixer –no educant– unes personalitats dèbils i tiranes, generalment insegures, amb baixa autoestima i dependents del fort. No ens enganyem, el fort no ho és en la seva personalitat, ja que no lluita per superar-se, sinó per dominar. Amaga debilitat perquè és incapaç de fer el que li costa i d’acceptar el no al seu desig.

Els pares, educadors i tot l’entorn hem de recuperar l’acompanyament de l’infant pel camí de la seguretat –no només intel·lectual, sinó personal–, el camí del respecte, de l’exigència, l’esforç, i tot fet amb dedicació i amor. El camí fàcil del tot s’hi val és la selva i la llei del més fort sense cap nord; un camí té límits, la selva no.

ROSA MARIA GRAU LÓPEZ

Sabadell