Avis que eduquen

Treballo amb nens i xerrant amb unes mestres em comenten que avui dia s’han canviat els papers en moltes famílies. De tota la vida eren els pares els que educaven i els avis els que consentien, doncs ara sembla que és al revés, que són molts els avis que eduquen les criatures.

No estic parlant dels avis que fan de cangurs algunes hores, ni tan sols dels que per un acord familiar han de fer extensos horaris amb els néts. Em refereixo als pares passius educativament parlant, aquells que permeten i consenten, que compren i que sobreprotegeixen fins a l’extrem com per demostrar als fills que els estimen tot i estar molt ocupats a la feina, per treure’s el sentiment de culpabilitat.

I com que algú ha d’educar, a l’altra banda ens trobem avis hiperactius que no tenen més remei que educar cada dia en els hàbits saludables, com menjar la fruita o dutxar-se, que s’encarreguen de les extraescolars, d’acostumarlos a fer els deures, de transmetre els valors de la família, d’ensenyar-los a defensar-se en lloc de defensar-los sense mesura, avis que orienten, que escolten, que posen límits i, fins i tot, que exigeixen als nanos que compleixin amb les seves obligacions. Tan ocupats estem que hem acabat delegant en els avis la difícil i esgotadora missió d’educar els nostres fills sense adonar-nos-en?

CRISTINA GUTIÉRREZ

Santa Maria de Palautordera