Hipocresia ciutadana

Abans de res vull deixar ben clar que estic completament a favor d’acollir totes aquelles persones que fugen de la barbàrie, de la guerra i que no tenen un sostre sota el qual poder viure dignament. Tot i que estic a favor d’acollir-los, també em qüestiono la capacitat per part d’un país que no pot protegir ni donar allò que se’n diu una vida digna a aquelles persones que ja tenim a la nostra terra, persones que no són pas nouvinguts però que, tot i així, han de viure al carrer, passant gana, fred.

Em fa gràcia que siguem tots plegats, m’incloc a mi mateixa, tan hipòcrites pensant que els de fora mereixen alguna cosa que no podem donar als que ja tenim aquí. Fa uns dies, coincidint amb les festes de Santa Eulàlia, vaig baixar a Barcelona a donar un tomb i en arribar a la plaça Urquinaona, davant d’una porta d’un comerç tancat, vam trobar un matrimoni d’uns 70 anys vivint al carrer, amb matalassos a terra, un carro de la compra i en unes condiciones lamentables. En veure l’escena vaig començar a pensar i a preguntarme (també vaig actuar comprant-los menjar) com és que ens esforcem molt més a intentar protegir les persones que, dit d’alguna manera, són externes a la nostra vida diària, que no pas totes aquelles dones, homes i nens que tenim als nostres carrers malvivint.

D’igual manera que es fan concerts i manifestacions per acollir totes aquestes pobres persones que han hagut de fugir de la por i deixar tota la seva vida enrere sense possibilitat de retorn, m’agradaria que entre tots ens esforcéssim per muntar concerts i manifestacions a favor de tots aquells que tenim vivint al carrer perquè ¿com serem capaços de donar als refugiats tot allò que necessiten si no els hi hem pogut donar als que tenim més a prop?

JUDITH TONICO Granollers